“L’educació s’ha reduït a la cultura empresarial”

Aquests termes resumeixen la necessitat urgent que tenen els educadors, els estudiants, els treballadors i la societat en general de resistir i afrontar els reptes i les amenaces actuals de la democràcia, per l’augment de forces antidemocràtiques i feixistes a tot el món que comercien amb l’odi, el fanatisme, l’autoritarisme i la xenofòbia. Espero que sigui la condició prèvia per proporcionar llenguatges i valors que assenyalin el camí cap a la imaginació i la lluita col·lectiva, per un futur que no reprodueixi els malsons del present. El que jo anomeno “esperança militant” obre la possibilitat de pensar més enllà d’allò que donem per fet. El feixisme genera cinisme i és l’enemic d’una esperança social i militant. Sense esperança, ni tan sols en els moments més terribles, no hi ha possibilitat de resistència, dissensió i lluita.

Tenint en compte els atacs de la dreta a l’educació a tots els àmbits de la societat, crec que molts educadors i treballadors culturals han quedat reduïts a tècnics que duen a terme els objectius d’un estat empresarial i punitiu. Molts han estat descoratjats i ja no tenen el control sobre les condicions del seu treball. En alguns països, han estat empresonats per mostrar-se crítics a les seves classes o en articles publicats a internet. En llocs com ara el Brasil i els Estats Units, els professors que segueixen els passos de Paulo Freire són denunciats i menyspreats amb contractes temporals, sense cap seguretat laboral. Aquestes pràctiques formen part del creixent assalt a l’educació com a bé comú i als educadors com a intel·lectuals públics. L’educació ha estat instrumentalitzada i ara es redueix a la cultura empresarial, que té com a únic objectiu ajudar i potenciar els interessos de l’elit financera i dels barons del robatori corporatiu.

No els jutjo pel que diuen o creuen, sinó per les polítiques a les quals donen suport: si fan res per posar remei als problemes socials que afronta la humanitat i per corregir la desigualtat massiva que difon la mort i la destrucció global. Els jutjo per si són capaços de donar respostes de futur i de desafiar l’elit financera i corporativa i els empresaris feixistes de l’odi, que cada vegada són més. No m’interessen els liberals o reaccionaris que creuen que el capitalisme i la democràcia són la mateixa cosa. M’interessen els polítics que estiguin disposats a crear moviments socials i polítics anticapitalistes que reconeguin que no hi ha esperança per a la humanitat en una societat que potenciï els qui monopolitzen el poder de classe i abracen els discursos del nacionalisme blanc i de la neteja racial.

Amb una visió compartida sobre el seu paper en la defensa dels béns públics, els valors democràtics i la justícia econòmica i social. Han d’entendre que són crucials els uns per als altres per crear ciutadans capaços de comprendre críticament el món i disposats a lluitar de manera individual i col·lectiva per evitar que les forces antidemocràtiques imposin el malson d’un sistema econòmic neoliberal i una política feixista.

En primer lloc l’educació superior ha de reafirmar la seva missió com un bé públic per recuperar els seus impulsos igualitaris i democràtics. Els educadors han d’iniciar i expandir un diàleg nacional en què l’educació superior es pot defensar com una esfera pública democràtica i l’aula, com un lloc de recerca deliberativa, diàleg i pensament crític, un espai que reclama la imaginació radical i el sentit de coratge cívic. Al mateix temps, el discurs sobre la definició de l’educació superior com a esfera pública democràtica pot proporcionar la plataforma per a un compromís més expressiu en el desenvolupament d’un moviment social en defensa dels béns públics i en contra del neoliberalisme com a amenaça per a la democràcia. Això també significa repensar com es pot finançar l’educació com a bé públic i què pot significar lluitar per polítiques que aturen la desaparició de l’educació i lluiten per traslladar-hi fons des dels pressupostos militars i penitenciaris. El desafiament és que l’educació pública i superior no abandoni el seu compromís amb la democràcia i reconegui que el neoliberalisme opera al servei de les forces de la dominació econòmica i de la repressió ideològica.

En segon lloc, els educadors han de reconèixer i potenciar que un ciutadà críticament format és imprescindible per a una democràcia, especialment en un moment en què l’educació superior està sent privatitzada i està sotmesa a esforços de reestructuració neoliberals. Això vol dir situar l’ètica, l’alfabetització cívica, la responsabilitat social i la compassió a l’avantguarda de l’aprenentatge. En tercer lloc, l’educació superior ha de ser vista com un dret i no com un privilegi per a uns pocs, com passa als Estats Units, Canadà i el Regne Unit. En quart lloc, en un món impulsat per dades on el coneixement ha estat substituït per la sobreabundància d’informació, els educadors han d’afavorir que els estudiants participin en diferents tipus d’aprenentatge, des de la cultura impresa i visual fins a la cultura digital. Només travessant aquestes fronteres podran pensar dialècticament i aprendre no només a consumir cultura, sinó també a produir-la. En cinquè lloc, els professors han de poder gestionar el seu treball i aconseguir estabilitat amb la garantia d’una ocupació segura i la protecció per a la llibertat acadèmica i d’expressió.

Trump és el símptoma, no l’única raó de la pujada del feixisme als Estats Units. És el resultat en part de la teatralització de la política, l’augment de la cultura de les celebritats i un sistema econòmic neoliberal que cotitza en la misèria, la destrucció de béns públics, la privatització i la desregulació. Trump és el punt final d’un llarg llegat de forces reaccionàries polítiques, econòmiques i polítiques. A mesura que es debilitava l’estat nació, es va reduir a una formació reguladora que servia l’interès dels rics, de les empreses i de l’elit financera. El poder de fer les coses ja no és en mans de l’Estat; ara és a les mans de l’elit global i és gestionat pels mercats. Trump és simplement el seu líder imperdonable.