Jutjats per rebel·lió
El documental francès ‘El estado contra Mandela y los otros’ evoca el judici als líders del CNA i posa el focus en els companys del líder sud-africà i els seus advocats
“Mandela va demostrar que tot és possible, i trobo saludable que inspiri Catalunya”
Les situacions i els protagonistes estan allunyats en l’espai, el temps i les circumstàncies polítiques, però el documental francès El estado contra Mandela y los otros fa evidents alguns paral·lelismes entre el judici que es va fer entre el 1963 i el 1964 contra Mandela i nou companys del Congrés Nacional Africà (CNA) i el dels presos polítics catalans, que va quedar ahir vist per a sentència abans-d’ahir. A partir de 256 hores de gravacions sonores, la pel·lícula, que avui arriba als cinemes, reconstrueix el judici en què vuit líders del CNA van ser condemnats a cadena perpètua i van acabar passant 27 anys a la presó.
Un fiscal sense gaires escrúpols intentava demostrar que hi havia hagut violència, que allò era una rebel·lió i que aquells homes no eren gent pacífica i es mereixien el màxim càstig. Fins i tot els directors d’aquest film seleccionat a Canes, Nicolas Champeaux i Gilles Porte, reconeixen que hi ha alguns paral·lelismes, tot i que no coneixen a fons la situació de Catalunya. Champeaux explica que “Mandela estava molt influenciat per Gandhi”, i això “els feia bascular des d’un moviment de violència moderada, de fer sabotatges o assaltar oficines administratives, fins a accions pacifistes, però il·legals”. Com passa amb els presos catalans, tot i que aquí no hi ha hagut cap mena de sabotatge ni assalt. “M’imagino que van escollir fer aquestes accions il·legals perquè tenien el sentiment que les seves demandes no eren escoltades, no s’ha donat l’oportunitat d’exposar els arguments i desitjos. És aquí on trobo que hi ha un paral·lelisme.”
El cas és diferent, precisa: “Pel que fa a la situació i el patiment, ben segur que no és el mateix, tot i que una condemna de presó per a una acció no violenta i pacífica, però il·legal, es pot lligar amb el que deia Mandela, que no tenia cap altra opció per provocar la discussió que amb accions il·legals.”
Gilles Porte també creu que hi ha punts en comú: “Hi ha una analogia amb aquest grup de persones que s’uneixen i lluiten contra un estat que dicta les lleis i diu que no. I hi estiguis d’acord o no, són valents, perquè és més fàcil dir que sí.” Creu que “Mandela va demostrar que tot és possible, és un exemple de resiliència, de tolerància, d’intel·ligència, i trobo saludable que sigui una inspiració per a Catalunya, Còrsega o Palestina.”
Focus als companys
En tot cas, que quedi clar que Mandela, una veritable icona del segle XX, és només un secundari en aquesta història, que posa els focus en els vuit companys que van ser jutjats amb ell i en els advocats que els defensaven, que també van viure la repressió. El estado contra Mandela y los otros és el nom del judici en què els van condemnar, i la pel·lícula, que s’articula al voltant del tresor recuperat fa poc de la gravació sonora íntegra del judici (256 hores), se centra precisament en els altres. “Els mateixos sud-africans que ens vam trobar no coneixien aquesta història, no saben qui són els altres, només coneixen Nelson Mandela –diu Gilles Porte–. Els polítics sovint s’ocupen només dels seus egos, i aquesta gent va deixar la vida de costat per prioritzar la causa que defensaven.”
Els activistes Andrew Mlangeni, Denis Goldberg i Ahmed Kathrada, jutjats i empresonats amb Mandela el 1964, i els advocats defensors dels drets humans George Bizos i Joel Joffe eren vius encara quan es va rodar el documental, fa una mica més d’un any, i hi aporten el seu testimoni. Kathrada va morir poc després del rodatge. Nicolas Champeaux creu que “tots els acusats van fer un sacrifici enorme, no sé si jo seria capaç de fer-lo”.“Havia oblidat que hi ha gent capaç de fer això per una causa. Forma part de la gran història, però són també uns fets protagonitzats per personatges que semblen de cinema, que s’arrisquen com a les pel·lícules, i hi trobem emoció, suspens...”El cineasta creu que “és important explicar la seva història perquè és commovedor el que van fer individualment”. “A un dels acusats, la policia el va anar a detenir de nit a casa seva, davant de la seva dona i els tres fills. Un altre acusat, Denis Goldberg, ja estava a la clandestinitat i va anar a casa, d’amagat, a abraçar per darrera vegada el seu fill. Sabia que estaria molt temps sense poder abraçar-lo.”Les gravacions del judici van sortir a la llum el 2016, gràcies a un enginyer francès. “No hi ha fotos ni imatges d’aquest procés –explica Nicolas Champeaux–, però es va enregistrar íntegrament, 256 hores de gravacions, amb un sistema analògic que ja no existeix, anomenat Dictabelt. Durant molt de temps no es va saber com es podia digitalitzar el Dictabelt sense danyar els arxius, fins que un enginyer francès es va inventar una màquina que ho podia fer. Quan els va escolta tots, va quedar fascinat pel procés”. La pel·lícula va néixer quan l’enginyer de so va contactar per casualitat amb Nicolas Champeaux. “Els talls de veu –comenta– són molt potents, autèntics, se percep el coratge dels acusats, l’agressivitat del fiscal... Tot és allà. Llavors vam decidir que la gravació del judici fos la columna vertebral de la pel·lícula, tot gira al seu voltant.”Com que no hi havia imatges del judici, han utilitzat entrevistes als testimonis que encara viuen, les seves reaccions en escoltar les gravacions –que mai més havien sentit– i imatges animades que van encarregar al dissenyador gràfic holandès Oerd.
