Cultura

Andrea Camilleri

Escriptor

“Estimo els animals, però continuo menjant-me’ls”

Tot el llibre és una mica casual, espontani. Neix del fil d’un pensament ‘animal’

Andrea Camilleri va néixer a Sicília el 6 de setembre del 1925. Aviat farà 94 anys, doncs. Durant quaranta anys es va dedicar professionalment a ser productor, director i guionista de televisió i teatre. És un creador compulsiu si tenim en compte que, des del 1959, ha publicat uns cent llibres entre novel·la, poesia, teatre, assaig... El 1978, va debutar en novel·la, en concret novel·la històrica, gènere que va conrear sovint fins al 1994, quan va obrir el meló de la sèrie policíaca protagonitzada pel comissari Salvo Montalbano, que l’ha fet famós, i de què ha publicat 35 títols. Camilleri va batejar el seu protagonista com a Montalbano en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán i el seu Carvalho, que agrada l’autor italià. El 2014, es va tancar aquest cercle virtuós quan va rebre el premi Pepe Carvalho que li van concedir a BCNegra. En aquella visita, va aprofitar per signar el manifest Deixin votar els catalans.

Ara, presenta un peculiar recull de dotze relats dedicats als animals. La liebre que se burló de nosotros ha estat publicat en una edició molt curosa per Duomo, amb traducció d’Oriol Sánchez, pròleg de Fernando Aramburu i il·lustracions molt peculiars de Paolo Canevari, que treballa una tècnica de gargots.

Es tracta d’uns relats que no aprofiten els animals per parlar de característiques humanes amb intencions moralitzadores. No. Camilleri parla d’animals domèstics que ha tingut (gats, gallines, gossos...) i altres que ha conegut (guineus, lloros, tigres, animals en perill d’extinció com ara la cabra girgentana...). El motor d’escriure aquests relats breus és doble: com a reacció a dos articles de premsa i com a regal per a les seves dues besnetes, Matilda i Andrea. El motiu per llegir-lo, un: Camilleri mostra pessics de la seva intimitat i una visió de respecte i sovint estima cap al món animal a través de la narració d’unes anècdotes d’una aparent lleugeresa però amb unes essències que ens acompanyen molt després de tancar el llibre.

Va escriure aquest llibre fa uns deu anys, impulsat per un parell d’articles de premsa. Els va escriure tots seguits?
Els vaig escriure deixant molta distància entre un i el següent. No tenia cap intenció de publicar un llibre amb aquests textos; només eren notes personals. És el meu diari sobre la relació que he mantingut amb els animals al llarg de la vida.
Aquests records els tenia anotats? O un va portar de la mà un altre i, així, successivament?
Diguem que un va portar l’altre, sí, un cop vaig començar a pensar en el tema. No ho vaig concebre amb una estructura prevista i tancada, com se sol fer amb els reculls de relats. Tot és una mica casual, espontani, natural. Neix del fil d’un pensament animal.
Per tant, van ser dotze narracions però podrien ser-ne més. Van manar els records, doncs?
Evidentment, la memòria tenia la impressió que em va deixar gravada l’esdeveniment que narro en cada cas en el moment en què es va produir.
Com vostè deixa veure, els parcs zoològics tenen un aspecte de presó, sovint bruta, on els animals semblen tristos o, amb sort, conformats. Però la funció de preservar espècies i mostrar uns animals en directe encara té algun sentit?
Sí, té sentit, per mi. Un cop, vaig llegir un reportatge que explicava que uns nens, després de fer un viatge al camp, van descobrir que les gallines no es fabricaven als supermercats. Un zoològic, potser amb animals que no són exòtics, que són respectats i estan en condicions més que dignes, per mi no és una mala idea, especialment quan aquests animals hi són, potser, perquè no poden viure en el seu hàbitat natural. Que sovint el zoològic és molt similar a una presó per a animals no és culpa dels animals, naturalment, sinó de l’home.
Per com parla dels animals, dels domèstics que l’han acompanyat al llarg de la vida, es nota que se’ls estima. Què pensa del veganisme?
Prefereixo no respondre aquesta pregunta; no conec prou aquest moviment. Pel que fa a mi, estimo els animals, però tot i això continuo menjant-me’ls, agraït pel plaer gastronòmic que em proporcionen.
Al final de l’obra, afirma que no vol una màquina que pugui llegir què pensen els animals de nosaltres, els humans. Però si la tigressa que li va girar l’esquena quan vostè li va declarar el seu amor hagués estat més empàtica, què diria?
En aquell moment, la tigressa es va expressar amb una claredat despietada cap a mi. De fet, em va alegrar que aquella preciosa felina no tingués el regal de la paraula o... jo no hauria sobreviscut!
Les seves besnetes, Matilda i Andrea, ja poden estar contentes per un llibre així. De fet, per un besavi així, oi?
Si són felices de tenir-me com a besavi els ho hauríem de preguntar a elles. Pel que fa a mi, tenir l’oportunitat, amb 93 anys, de tenir criatures a la falda és un dels grans regals que em fa la vida.
Vostè va triar que il·lustrés el llibre Paolo Canevari? Són uns dibuixos molt personals.
Paolo Canevari és fill d’un dels meus bons amics, amb qui, a més, som veïns en un poble de la Toscana, a la falda del mont Amiata. Els dibuixos no els va fer per il·lustrar les meves històries, sinó que els va anar dibuixant en paral·lel a la meva redacció, sense saber-ho. Són dibuixos que Paolo va crear fa més de vint anys. Certament, com que Paolo és amic de la família, molts dels meus animals domèstics coincideixen amb els que ell deu recordar de l’etapa de la infància.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El jutge admet a tràmit la queixa dels ‘riggers’ del Sónar després que la Fira contractés una altra empresa de muntatge

barcelona
Crònica
peralada

Paul Anka, a la seva manera

Peralada

Llums i ombres de ‘Diego Maradona’

Girona

Premi als ‘àngels’ amb polèmica

Barcelona
Crònica
cap roig

Chic: amb molta ànima

Palafrugell
Àlex Martín i Jordi Canal
Assagistes

“És un llibre de divulgació per a lectors inquiets”

Barcelona

Un argentí a l’altre Miami

girona

Aniversari molt feliç

Terrassa
Crítica
cinema

Un film inexistent