Un ‘toter’ llaminer

“Em costa parlar sobre aquest llibre perquè encara em balla per dins”, confessa Guillem Frontera sobre La vida dels cossos (Proa). L’obra gira al voltant de la figura de “Paula Moncada i dels seus dos amics de la infantesa: Salvador, que esdevindrà diplomàtic de professió, i Bernat, un bon salvatge de vida turbulenta”. Tots tres es mantindran fidels a un pacte infantil mai no explicitat, un compromís de lleialtat que l’amor i l’atracció física posaran a prova.

Aquest seria un primer resum de la nova obra de Guillem Frontera (Ariany, Mallorca, 1945), autor d’una vintena de llibres de gairebé tots els gèneres. Durant la dècada del 1980, va ser guionista de ràdio i de televisió i, ja des de jove, col·labora en diferents capçaleres de premsa. Alguns dels seus títols de narrativa destacats són Els carnissers, La ruta dels cangurs, Sicília sense morts i els relats de La mort i la pluja, que van rebre el premi Rodoreda i el de la Crítica Serra d’Or.

Segons l’editor Josep Lluch, “Frontera té una trajectòria vital d’un temperament curiós que li permet escriure novel·les del gruix humà de La vida dels cossos.” I l’autor ho corrobora: “Abans del turisme, al camp mallorquí hi havia unes funcions clares: un era segador, un altre bover...I també hi havia els que no eren res però podien donar un cop de mà allà on fos, els toters, perquè feien de tot. La meva vida és de toter, he fet de tot, he conegut de tot i se’t fiquen moltes històries al cap i, encara que no en siguis conscient, tot el que escrius ve d’una realitat.”

Frontera explica que la novel·la “té elements eròtics, sí, i coses de novel·la negra, el final obeeix a aquests cànons, i també és una novel·la d’un triangle d’amor”. “El bastiment de l’obra és l’amistat, la seva construcció i el seu manteniment, la lleialtat que mantenen des de petits... Però ja es veu que hi haurà problemes. No sempre s’estima qui toca. Parlo per mi, que hi ha dones que trobo que m’haurien d’haver estimat i no ho van fer”, ironitza l’autor.

La protagonista, Paula Moncada, ha dut des de ben petita una vida sense impediments morals. Es casa amb un català de bona família i de l’Opus i viu a Madrid enfrontada amb un entorn religiós opressiu. L’amistat amb els amics d’infantesa ressorgeix, però el destí els reserva un escenari violent i una erupció de tota la càrrega eròtica retinguda. La Barcelona de la Transició, el Madrid de les darreries del franquisme i la Mallorca de l’inici del vertigen turístic són els tres escenaris principals.

“La dona que em va donar la primera pedra per construir el personatge de la Paula era avançada al seu temps, pel que fa a l’ús lliure del seu cos”, explica Frontera, que inicia l’obra amb una nota ambigua sobre si es basa en fets i persones reals: “És una petita maldat, poca cosa, de dimoni dels Pastorets.”

És un autor dels que comencen a escriure sense mapa ni brúixola. “El trio de protagonistes, algunes idees i situacions estaven més o menys pensades, però tot plegat només era l’esquelet. La paraula que tries per a cada cosa hi posa la carn, l’ànima.”

L’experiència li ha mostrat camins per fugir dels problemes creatius. “Sempre arriba un moment que el llibre s’encalla i, quan passa, em tanco, m’aïllo, en un monestir o en un complex turístic d’aquests immensos, que surten molt barats, on no tinc ganes de parlar amb ningú. De fet, quan era jove, m’agradava anar a escriure poemes a les discoteques.”

Altres cops no té una solució per als entrebancs. “Els personatges, quan ja tenen vida pròpia, es neguen a fer el que vols i t’has de passar el temps negociant amb ells. En una novel·la, volia explicar una història i no hi va haver manera perquè els personatges no em van deixar.”

El contingut eròtic, qui ho sap, podria estar relacionat amb l’edat. “Una senyora que vaig conèixer deia que l’home, quan es fa gran, es torna llaminer i palpador”, potser per això “el cos és el gran dipositari de l’experiència humana, diu el que has estat o el que ets”. “En aquesta obra, volia abocar aquesta carnalitat. Vaig voler aprofitar els cossos dels personatges com a espai narratiu.” I la història del trio es va enfosquint fins entrar en el gènere negre, amb esclats de violència puntual. “És la condició humana, un llampec de violència mou moltes coses, dona llum a moltes coses.”

Frontera està satisfet del fet que “el narrador canvia constantment”: “Estic content de l’aliatge de distints narradors.” Ho pot estar.