Les màscares de Dylan i Scorsese

Martin Scosese inaugura el seu documental Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story amb la imatge de Georges Méliès fent desaparèixer una senyora al teatre de Robert-Houdin. L’any 1975, Bob Dylan va fer el primer concert de la Rolling Thunder Revue a Pittsburgh (Pennsilvània) amb el rostre cobert per una màscara. Les dues imatges són reveladores que, en el documental de Scorsese, la màscara, la màgia i l’engany havien d’ocupar un lloc destacat. Per aquest motiu, en el documental, que es pot veure des del passat dimecres a Netflix, resulta millor creure’s molt poques coses. Martin Scorsese és conscient que Bob Dylan és un mite enigmàtic i, per tant, sempre és millor imprimir la llegenda.

Qualsevol espectador despistat pot quedar-se satisfet d’assabentar-se que Sharon Stone va plorar quan va escoltar des de les bambolines, Just Like a Woman. També pot sentir-se estranyat en veure com el congressista Jack Tanner explica que Jimmy Carter va ajudar-lo a colar-se en un concert de la Rolling Thunder o que la violinista Scarlet Rivera era amant del bateria de Kiss i que Dylan va inspirar-se en el maquillatge Kabuki de Kiss per pintar-se la cara de blanc al llarg de la gira. Més endavant, se sentirà desconcertat en veure com l’empresari Jim Gianopulos és una caricatura grotesca d’Albert Grossman, el productor que va llançar Dylan durant els seixanta. Però la sorpresa més gran té com a protagonista el cineasta Stephan Van Dorp, que va ser el responsable d’enregistrar la gira de Dylan. En un moment determinat, Van Dorp pot discutir al mateix Scorsese la veritable autoria de la pel·lícula que estem veient. Steven Van Dorp, però, mai no va existir i qui va enregistrar la gira original de Rolling Thunder Revue va ser Howard Alk, que havia fet una pel·lícula sobre Janis Joplin l’any 1974. Alk va rodar una part del metratge i va muntar-lo en la pel·lícula Renaldo and Clara, dirigida pel mateix Dylan, que va estrenar-se l’any 1978. El guió era de Sam Shepard –el cronista de la gira– i la seva estrena va ser un fracàs. Renaldo and Clara durava quatre hores i la van reduir a dues. La seva estructura, en què barrejava documental i ficció, s’inspirava en Les enfants du paradis, un clàssic del cinema francès de Marcel Carné que fascinava Dylan. Scorsese treu lleugerament com una referència del film de Carné, però en cap moment parla de Renaldo and Clara. Ho fa deliberament ja que bona part de les actuacions provenen d’aquesta pel·lícula o del metratge inèdit filmat per Howard Alk.

La genialitat del documental de Scorsese radica en el fet que tot el fake –fals documental– està organitzat com si fos una rèplica de Renaldo and Clara. De totes maneres, hi ha una absència notòria, Sarah Lownds –la Clara del títol–, que va ser la companya sentimental de Dylan i la mare de quatre dels seus fills. El paper de la vella amant està ocupat per Joan Baez, a qui Scorsese dona un moment memorable al costat de Dylan en què tots dos reconeixen els seus errors sentimentals. Allò que s’amaga darrere Rolling Thunder Revue pot ser molt complicat, com també ho era allò que hi havia a I’m not there de Todd Haynes. Més enllà dels jocs de màgia, allò que veritablement compta és la possibilitat de sentir en directe Dylan cantant una increïble versió d’A Simple Twist of Fate o veure com després d’interpretar The Lonesome Death of Hattie Carrol va decidir fer una variant d’aquest vell tema i va crear Hurricane, en què demanava la llibertat del boxejador Hurricane Carter. També està bé constatar que Rolling Thunder va ser l’inici d’una llarguíssima gira que mai no s’acaba, una gira única en la història del rock. Dylan continua fent una mitjana de prop de 70 concerts per any.