la crònica
Somnis de «rock'n'roll»
Va ser una nit emotiva, divertida, intensa. Una nit per recordar i per celebrar, també per homenatjar els absents, sobretot Genís Costa, primer cantant del grup, mort massa jove. Barri Baix va reviure, dissabte a La Bombolla, la sala 2 de La Mirona, per a una sola nit: per commemorar els vint anys arrodonits de la seva fundació i els deu de la seva dissolució. 20/10 Hola i adéu, així es va titular el concert, jugant numèricament amb l'any del seu retorn i les dues commemoracions del grup. Hola i adéu, perquè no hi haurà cap més concert. Una llàstima, en certa manera, però també una fórmula alliberadora: sense perspectives de continuïtat ni cap altra pressió, el grup va sortir a l'escenari de La Bombolla, ben envoltat d'amics i seguidors –unes 400 persones– simplement per compartir amb la gent una bona estona i unes quantes cançons, algunes realment memorables. Va haver-hi la dosi necessària de nostàlgia, però sense passar-se, i la força de Barri Baix es va manifestar com si el seu anterior concert hagués tingut lloc la setmana passada i no pas fa una llarga dècada. Barri Baix ha quedat per a la història com un grup amb un gran potencial que, per raons diverses, internes i externes, no va arribar a triomfar com alguns diuen que podria haver-ho fet: tenien la joventut, l'actitud, l'energia, la imatge i molts somnis. Van deixar dos discos, avui gairebé introbables, i un regust agredolç. En el seu moment, van desaparèixer sense fer gaire fressa. Era gairebé obligat que algun dia tornessin per acomiadar-se com Déu mana. Hola i adéu.
Presentació de Jordi Tardà
Jordi Tardà, que fa molts anys va ser àngel protector de Barri Baix i els va aconseguir fins i tot una gira amb Iggy Pop –«va ser una de les poques vegades en què Iggy va sortir a veure els teloners»–, es va encarregar de presentar el concert de dissabte, després que es projectés un magnífic documental sobre la història del grup realitzat per Lluís Baulida a partir d'aparicions televisives i fragments de sessions de gravació i de concerts diversos. En aquestes imatges d'arxiu els músics feien cara de nens perquè realment eren molt joves, però el documental també permetia apreciar l'evolució d'un grup que no vivia el rock'n'roll com un entreteniment de cap de setmana, sinó com una autèntica vocació. Especialment impressionant, la imatge en què Barri Baix feia suport a Adrià Puntí en una colpidora versió de Knockin' on Heaven's door.
Lluís Costa (guitarra i veu), Miquel Pous (guitarra i veu), Joan Mateu (baix) i Albert Pagès (bateria) van oferir un concert antològic en tots els sentits possibles: amb una quinzena de temes van repassar tota la seva trajectòria, sense oblidar la seva versió fetitxe –Sympathy for the Devil, que van tocar amb Sendrix, de The Gruixut's, fent els uuuuuuuhs pertinents– i complementant-la amb A day in the life de The Beatles i, ja en els bisos, Just like Heaven, de The Cure. Els temes propis, des de l'inicial Ajuda'm fins a El que m'has donat, que va servir per agrair al públic la seva entrega i fidelitat, van servir per redescobrir un gran grup, que fins i tot va tenir el detall d'estrenar un tema inèdit en el seu últim concert. Geni i figura.
