L’última porta

Tot són gustos, però Xuan Bello no és un home que físicament faci honor al seu cognom d’una manera inqüestionable. Ara, només de donar-li la mà –aspra, forta i càlida– i de valorar la mirada serena i honesta amb què et saluda, t’adones que per dins, on habita la bellesa que realment importa, és un home amb qui compartiries una conversa d’aquelles que mai sabràs quan i com acabar.

Bello ha estat a Barcelona presentant Incerta història de la veritat, traduïda per Jordi Llavina i publicada per Rata, que també la té en castellà. Bello escriu en asturià i es tradueix ell mateix al castellà. És un gran impulsor de l’ús de la seva llengua, més en perill d’extinció que el català, que llegeix i entén perfectament.

Nascut a Paniceiros el 1965, és probablement l’autor actual més destacat en asturlleonès –com etiqueta la seva llengua–, condueix un programa cultural de televisió, escriu per a diversos mitjans i ha publicat set llibres de poemes, sis assajos, deu llibres de narrativa, entre d’altres, tot i que els gèneres en ell són porosos i segueixen les orgiàstiques lleis del lliure albir.

Incerta història de la veritat és un híbrid de dietari, memòries, assaig, narrativa, poesia, autobiografia… “No m’interessa gaire la distinció de gèneres; m’interessa escriure textos que després tinguin una unitat dins l’arquitectura del llibre, que decideixo posteriorment. Són textos inèdits, però alguns han sortit a la premsa, i els tallo, retallo, subratllo i reescric i els vaig posant com en un puzle”, explica Bello. “Sé que no és una novel·la, sé que no és un assaig, sé que no és un llibre de memòries ni de viatges, però és tot això”, afegeix.

I com sap quan està enllestit? “Arriba un moment en què hi ha una acumulació de textos, que és el que anomeno el Monstre, i em comencen a dir que allà hi ha un llibre. És com una formació geològica... I després hi vaig amb l’excavadora.” Bello aplica aquest sistema intuïtiu de creació des de la seva obra potser més destacada, Història universal de Paniceiros (2002, publicada a Adesiara el 2008, amb traducció de Jordi Raventós; com Unes quantes coses boniques, el 2015).

Partint del detall del que és local, fins i tot íntim, ens parla del que és universal, de l’essència humana. “No hi ha una altra manera de fer-ho; saps de cap autor que no vagi del que és local al que és universal?” I l’obra present és una autobiografia intel·lectual i anímica feta de retalls, a partir de l’evocació de moments viscuts, en què el pensament i l’emoció es fonen. Bello ens parla del silenci dels arbres, d’unes dècimes de febre, de la teoria del cansament, de l’absència de Déu, molt present en tota l’obra, i de mil temes més.

Durant la conversa, reivindica recuperar les humanitats a l’escola primària i més qualitat literària en general. I viure el present. “Som qui som perquè estem carregats de memòria; una persona sense memòria seria una persona sense identitat. De totes maneres, aquest llibre convida a viure el present; estem massa preocupats pel passat, amb penediments i records, i pel futur, amb premonicions i sospites, i crec que el que hem de fer és conquerir el present.” Perquè viure és anar recorrent laberints i “al final del laberint només hi ha una porta”. I aquest llibre ens pot mostrar una clau d’interpretació, amb la calma i bellesa del seu autor.