“La poesia pot ser alhora crítica i celebració de la vida”

La idea va ser de l’Àngels Marzo i en Xavier Macià. Fins aquell moment no m’havia plantejat fer cap antologia dels meus poemes, però veient la col·lecció de Pagès que ells dirigien em vaig animar de seguida: em va temptar demanar a Marie-Claire Zimmermann si em podia fer el pròleg i alhora comptar amb la col·laboració de Perico Pastor. No m’ha resultat fàcil fer-la, però l’únic que em vaig imposar va ser triar poemes que encara pogués “cantar”: amb el pas del temps, la tessitura vocal baixa i ja no arribes a certs “aguts”.

Malament rai si no hagués canviat! Ara, el que sí que puc dir és que encara em reconec en alguns poemes de Memòria del cos, que és el llibre en què començo a trobar el meu propi to de veu poètic. Veure com, en alguns poemes força primerencs, ja hi ha esbossada la meva poètica, no deixa de sorprendre’m: és com si des del principi hagués intuït, d’una manera o altra, que la poesia podia ser alhora crítica i celebració de la vida.

No recordo gaire quins motius concrets em van portar a escriure poesia, però sí que recordo haver tingut grans mestres a l’escola, com Amàlia Tineo, Remei Martínez de Cosp i Jordi Sarsanedas, els quals em van fer descobrir alguns poetes que encara m’acompanyen, com per exemple les traduccions de poesia xinesa de Marià Manent o la poesia de Rosselló-Pòrcel.

Estaria temptat de dir que el panorama poètic ha canviat molt, però probablement soc jo qui més ha canviat. L’únic que puc dir és que als meus vint anys escassos vaig tenir la sort d’entrar en contacte amb autors com Marià Manent, J.V. Foix, Joan Vinyoli, Joan Perucho, Tomàs Garcés, Blai Bonet o Marià Villangómez, la qual cosa va ser una experiència tremendament enriquidora: la meva autèntica universitat. Veure com la poesia, en mans de tots ells, podia revestir formes tan diferents, va ser revelador i alhora útil per saber fins a quin punt l’expressió poètica podia acoblar-se a mons tan i tan diferents.

Sí, és clar: estàs parlant de dues persones de qui vaig tenir la sort de ser molt amic. És amb Gil de Biedma amb qui probablement més he parlat de poesia, sobretot de poemes, però alhora fèiem grans caminades per l’Empordà i uns quants viatges inoblidables, a Londres i Venècia, però també per les Espanyes. És una de les persones més intel·ligents i brillants que he conegut, a qui encara davant de certes situacions no puc evitar d’interrogar. La relació amb en Jordi Pere Cerdà i la seva dona, l’Elena Cayrol, va ser un altre gran regal de la vida: ens vam conèixer en un moment en què ell estava molt desanimat, i veure que un jove editor de Barcelona estava decidit a recuperar-lo devia ser estimulant per a ell. Escoltar-lo era fascinant: tenies la impressió de ser davant d’una mena d’oracle, d’algú en qui es combinava una saviesa terral amb una altra de filosòfica, i l’efecte era potent. Un cas força únic en l’àmbit europeu.

Sens dubte! Ell i Ferrater són els poetes clau de la segona meitat del segle XX: els qui més l’han influït, per a bé i per a mal. Allò que més els va singularitzar va ser fer de la intel·ligència moral un dels elements bàsics dels seus poemes. Tot i ser poetes d’obra molt concentrada –a penes un centenar de poemes en tots dos casos–, la seva influència ha estat molt saludable per a la poesia tant en llengua catalana com castellana.

Tinc consciència de trobar el meu propi to de veu poètic a Memòria del cos, que és un llibre de 1980, però vull creure que llibre a llibre la meva poesia ha anat madurant i afinant-se, i per tant penso que alguns dels millors poemes potser encara els haig d’escriure. El que més m’agrada d’escriure poemes és que és una activitat del tot impredictible.

Diria que ni l’orgull ni el penediment no estan fets per a mi: la vida és prou cabrona per no tenir gaire temps per a una cosa ni l’altra. Encara ara miro molt més endavant que enrere i pesa molt més el que vull fer que tot el que he fet. Una cosa sí que m’omple de satisfacció: haver pogut recuperar l’obra d’uns quants poetes, pintors i compositors que he admirat i sense l’obra dels quals jo seria molt més pobre.