“Hi ha cap país al món que hagi superat del tot el seu passat?”

És interessant això que em comentes perquè no els vaig escriure perquè anessin plegats en un recull, sinó de manera independent. Si les relacions familiars acaben sent un dels pilars que uneixen els relats és per un interès que tinc jo més enllà de la proposta literària. No va ser de manera intencionada, no els vaig escriure amb aquesta àrea comuna, sinó que cadascú té la seva lògica, però al final resulta que mantenen aquesta constant interna.

Diria que sí i que no, perquè en cert sentit puc especular sobre aquesta proliferació del realisme màgic amb el realisme més quotidià en la literatura africana, però una gran part dels escriptors africans són estrictament realistes i no fan aquesta barreja. Sí que és veritat que el realisme màgic és una marca, si més no, de la literatura nigeriana. Segurament altres literatures africanes també la tenen. Podríem dir que en la mateixa proporció que ho és a Amèrica llatina. La justificació que li donem és perquè representa l’essència de la nostra cultura, les tradicions orals i de transmissió familiar.

No és cap paradoxa, perquè a la riquesa d’un país no tothom hi té accés. El fet que aquests països tinguin tants recursos no vol dir que per als ciutadans sigui fàcil accedir-hi. Un país no és res si la seva riquesa no es fa servir per millorar les condicions de vida dels seus habitants.

No ha estat la intenció, i fins i tot quan m’ho han preguntat m’ha costat recordar els relats on hi ha aquesta pobresa tan evident. Per mi l’estat d’un personatge, si és adinerat o pobre de solemnitat, és un detall en el teló de fons de la història. L’argument i la trama les situo per davant d’aquests condicionants més descriptius. Apareixen personatges pobres, però mai els relats són sobre la pobresa o l’opulència. Sempre centro els relats en el que passa, no com són externament.

Sí que es podria dir que tenen aquesta dimensió social, però la meva intenció no és educar ningú o parlar de temes d’actualitat, no és això.

El més important en el meu cas és l’exercici creatiu, de la ficció i de la imaginació, res més.

Això, sens dubte, sí.

No [riu], però, malgrat que ho pugui semblar, no escric en clau autobiogràfica sinó que tot és invenció. No utilitzo expressament la meva vida, el que passa és que alguns personatges comparteixen trets distintius amb mi, és a dir, són dones i són nigerianes, però les seves vicissituds no m’han passat a mi. Em sembla més interessant el repte de crear una vida des de zero que tingui una textura de realisme abans que aprofitar els detalls de la meva vida.

La meva família és de l’ètnia dels igbos. Nosaltres ens vam veure afectats molt negativament per la guerra, sobretot per la pèrdua de recursos econòmics. Ens van limitar i embargar propietats. Va ser una gran tragèdia, i tens raó que s’ha oblidat o ha passat a un segon pla davant d’altres problemàtiques. Biafra és un fantasma que plana sobre nosaltres, però ja no una dificultat del dia a dia.

Hi ha cap país al món que hagi superat del tot el seu passat? Hi ha una tendència a segmentar les coses, a segmentar Àfrica també. Des de l’escola ens parlen de períodes històrics o moments crucials, amb tot un seguit de teories basades en esdeveniments o dates. Pot semblar que la gent vulgui que els africans superem el període colonial, però és impossible deixar enrere el passat.

No sé si l’elevaria a la categoria de protagonista, però crec que intento deixar una veu molt clara d’autor. En molts dels meus relats, el que sí que hi ha és un fil hiperbòlic, a través del qual estructuro sovint les narracions, és l’observador distant, una veu que apareix.