Toto, no només ràdio

Steve Lukather, Steve Porcaro, Lenny Castro... Noms, tots ells, que hem vist escrits tota la vida a les contraportades d’alguns dels nostres discos preferits i que, dimecres, en la cloenda del 30è Festival Guitar BCN, van triomfar en un Auditori del Fòrum amb entrades exhaurides com a integrants de Toto, el grup d’adult oriented rock que, tant si es vol com si no es vol, és inevitable escoltar quan posem la ràdio al cotxe, esperem que ens avisin mentre fullegem una revista a la sala d’espera del dentista o fem cua per pagar al supermercat. Amb uns nivells de popularitat considerablement més elevats que quan, ara fa dotze anys, van actuar a Razzmatazz, els californians, n’estigui un o no fins al monyo de cançons tan sobreexposades com Hold the line (la segona del concert), Rosana (la novena) o Africa (la penúltima, d’un total de 23), van oferir un espectacle de gran envergadura tècnica –no només la d’ells amb els instruments, sinó també en qüestions de sonorització, que va ser fantàstica– en què van fer prevaldre un gran ofici però, també, una passió i camaraderia no sempre presents en tours, com el que ens ocupa, de 40 aniversari.

Amb vuit músics en escena (s’hi va trobar a faltar el teclista David Paich, allunyat dels escenaris des de l’any passat) però una única guitarra (la de Lukather, protagonista principal de la vetllada), Toto van reivindicar-se durant dues hores com a banda de llarg recorregut (van escoltar-se temes d’una dotzena dels seus discos, i només quatre del seu celebèrrim Toto IV), van recordar també les seves proeses al marge de la banda (Human nature de Michael Jackson, un tema de Thriller on hi participaven Lukather i Porcaro que va sonar en una part del concert amb instruments acústics) i van deixar constància de qui són els seus mestres: “L’home que va escriure la cançó que ara tocarem és la principal raó per la qual toco la guitarra”, va confessar Lukather –dels pocs músics que ha tocat en projectes de tres Beatles diferents– abans d’interpretar While my guitar gently weeps, de George Harrison. Uns Toto, doncs, en format de poderosa american band, posant en relleu que el seu terreny de joc no és únicament la ràdio FM sinó també la fusta dels escenaris.