Art

SANTOS M. MATEOS

HISTORIADOR DE L’ART. EXPERT EN LA COMUNICACIÓ DE MUSEUS I PATRIMONI

“Els museus han de tenir la mateixa cura pels visitants que per les obres”

Intel·ligència i sensibilitat. Són conceptes que invoca aquest professor de la Universitat de Vic per forjar un nou paradigma de relacions entre les institucions artístiques i el públic.

Què és la ‘lonalogia’? Als lectors els donarem una pista: és una etiqueta que ha creat a les xarxes socials.
Tradicionalment quan es restaurava un monument es tapava la bastida amb una malla de seguretat. Fins que les marques s’adonen de la situació estratègica d’aquests edificis icònics, i les bastides es tapen amb publicitat invasiva. Va començar a Itàlia i a França i va acabar passant també aquí. A la catedral de Barcelona, a la Casa de les Punxes, a La Pedrera...
Si ens posem en la lògica del mercat, tenim una empresa que es vol anunciar en un lloc privilegiat de la ciutat i tenim un propietari que necessita diners per fer la restauració.
És que jo no estic pas en contra que les empreses ocupin aquestes lones, el que demano és que facin coses creativament intel·ligents. Si estem parlant d’un edifici que té un valor patrimonial, haurien de tenir més sensibilitat. I segurament pel que busquen, si és que el que busquen és una certa reputació, en traurien més rendiment.
Posi’ns exemples de lones amb el criteri apropiat.
Sovint s’opta per fer una reproducció mimètica de l’edifici. Però n’hi ha que encara són més imaginatius: al Museu René Magritte de Brussel·les van jugar amb l’obra de l’artista i van col·locar una fantàstica lona surrealista. O també hi ha el cas de la Fontana di Trevi: l’empresa que va pagar les obres va fer una roda de premsa per dir que no posaria publicitat invasiva.
No deu ser que la relació entre museus i empreses és desigual?
Amb la crisi els pressupostos de les institucions artístiques han patit unes retallades brutals de recursos públics. I s’han llançat desesperades als braços de potencials agents externs. Les empreses s’han adonat d’aquesta posició de feblesa i imposen coses inacceptables. No hauríem d’oblidar que el que estan comprant és el prestigi social que tenen els museus. Els museus no es poden vendre la seva imatge pública i els seus valors per quatre garrofes.
Els convé associar-se amb qualsevol empresa?
És perillós rebre diners d’empreses que tenen un modus operandi poc ètic. En el món anglosaxó hi ha una pila de casos de museus que han trencat la relació amb alguns patrocinadors, per exemple petrolieres.
En el lloguer dels espais dels museus també s’estan passant algunes línies vermelles...
Al Rijksmuseum d’Amsterdam, un sopar a les sales on s’exposa La ronda de nit de Rembrandt va acabar gairebé en una discoteca. Els museus tenen espais comuns per a aquests lloguers, que em semblen perfectes sempre que no afectin l’horari d’obertura al públic.
El MNAC ja ha tingut tres festes privades en què l’han fet tancar.
Del famós casament [d’una rica família índia] no se’n va parlar gaire. Del sopar presidit pel rei n’ha parlat moltíssima més gent, i molta ho ha instrumentalitzat políticament. El greu és que el museu tanqui durant tot un dia, sigui per culpa de qui sigui. Madonna volia gravar un videoclip en un edifici històric de Portugal muntada dalt d’un cavall. No li ho van permetre. No tot es pot fer amb diners.
Es diu que Beyoncé va pagar 50.000 euros per rodar el seu videoclip al Louvre.
Però no va fer tancar el museu. A mi el que em sembla ridícul és que diguin que això ajuda a projectar el museu. Però si precisament el problema que té el Louvre és el de la massificació!
Aquest problema no el té el Macba. La Rosalía li podria donar un cop de mà, no?
La Rosalía et donaria ressò mediàtic durant un temps i segur que els seus seguidors tindrien l’impuls d’anar-hi. Però si el museu no es preocupa de sintonitzar amb aquest públic jove, si no li ofereix res que olori a Rosalía, marxarà i no tornarà. Tindria un efecte molt epidèrmic i temo que negatiu.
En el seu blog (‘Miradas desde la copa’) hi ha una entrada dedicada al museu com a instrument de tortura. De quina classe de museu parla?
Del que no cuida el visitant. Els museus han de tenir la mateixa cura pels visitants que la que en general tenen per les seves col·leccions. Perquè un museu no és res sense obres d’art, però és que tampoc és res sense visitants. Haurien de tenir departaments de professionals dedicats exclusivament a la cura del visitant abans, durant i després de la visita.
Un instrument de tortura dels museus: les cartel·les.
Un clàssic. En un jaciment arqueològic de l’antiga Mesopotàmia va sortir el que es creu que és la primera cartel·la. Milers d’anys d’experiència en una qüestió tan fonamental i que encara ara les cartel·les de molts museus siguin una oportunitat perduda per al visitant, tant per la forma, un cos de lletra il·legible, com pel contingut.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona