De minúscula, gens

Una cosa minúscula és una cosa petita, ínfima, inapreciable. Valeria Bergalli va fundar a Barcelona el juliol del 1999, ara fa vint anys, l’editorial Minúscula. Bergalli no té la voluntat de ser majúscula en la selva que anomenem mercat. Opta per mantenir la personalitat del que publica i de com ho publica per damunt del negoci.

Valeria Bergalli consta que va néixer a Buenos Aires el 1962, i és cert, però no ha estat gaire a l’Argentina. “Si em presenten com a editora argentina haig d’aclarir que la meva editorial és catalana”, explica. Els pares es van establir a Barcelona el 1979. En aquell moment venien d’Alemanya.

Ella es va formar a Alemanya i a Itàlia, tot i que venia sovint a Barcelona a veure la família. I sense adonar-se’n, sense decidir-ho, s’hi va quedar. “Va ser un arrelament progressiu.” I un dia, va decidir obrir una editorial. “Sempre havia tingut ganes de fer alguna cosa en l’àmbit editorial, però eren més fantasies que altra cosa... Vaig estudiar filosofia i lletres, amb una especialització d’antropologia cultural. Quan ja feia un temps que mirava si era factible poder crear una editorial, gràcies a un capital familiar, ho vaig poder tirar endavant”, detalla.

Tenia amics traductors i altres que eren lectors d’editorial i va poder conèixer la professió. “Quan veia segons quins títols pensava com era que no estaven traduïts i, també, què passaria si jo en publiqués la traducció.”

“A finals dels anys noranta hi havia una certa uniformitat, una mena de confluència d’interessos entre els gran grups, que iniciaven l’expansió, i les editorials independents ja consolidades. Em semblava molt reductiu, deixava fora propostes més agosarades però amb cara i ulls”, i va decidir arriscar. La mena de textos que volia publicar tenien unes intencions diferenciadores del que feien les altres editorials. “La bona literatura, encara que no sigui de contingut social, sempre està molt atenta a detectar què passa al nostre món, l’aire del temps.”

Els primers anys va estar sola del tot, amb col·laboradors externs i prou. Un temps van ser tres i ara dues. Tot i que ella és qui fa totes les tasques editorials. El dissenyador sempre ha estat el mateix, Pepe Far, cosa que ha donat una agraïda coherència estètica a les sis col·leccions que actualment publica. “A més de Far, per mi també ha estat molt important Marta Hernández Pibernat, com a traductora i correctora; sempre havia volgut publicar en català, des del principi, però no em sentia prou segura i ella, en aquell moment, no em podia ajudar prou, però, quan va poder, el 2010, vaig començar les publicacions en català.”

La col·lecció en català té vida pròpia, un perfil personal, no és subsidiària de cap de les altres. Alguns títols els edita en català i castellà, depenent dels drets, però no és el més habitual. Perquè Minúscula es dedica bàsicament a traduccions, tot i que, progressivament, ha començat a publicar originals.

“Publicar és com plantar una llavor: la plantes i ja es veurà què en surt”, la llàstima és que el mercat actual deixa de regar i d’exposar al sol les llavors quan encara no han començat ni a germinar. “Els llibres no són com qualsevol altre producte cultural, cal temps perquè es consolidi i pugui arribar a tots els lectors als quals en principi els pot interessar un títol o altre; aquest període d’assentament no li estem donant, i això és molt greu”, opina. La solució? “Reduir el nombre de novetats, sobretot per part dels grans grups, que han fet servir aquest sistema per colonitzar el mercat; és una dinàmica financera, no cultural.”