Crítica
cinema
La fe com una fantasia
Tot i que Silenci, de Martin Scorsese, podria fer pensar que la repressió despietada contra els cristians al Japó del segle XVII no va deixar-ne rastre, continua havent-n’hi al país. En tot cas, aliè al món cristià, un nen, Yura, el descobreix quan, desplaçat amb la seva família des de Tòquio a una localitat rural, estudia en un col·legi on se sent estrany perquè hi és un nouvingut i per les pràctiques religioses dels companys. A partir d’aquí, Jesus (títol internacional de Boku wa iesu-sama ga kirai) podria derivar en una pel·lícula més o menys previsible sobre l’adaptació d’un nen a un medi nou que se li fa particularment rar.
Tanmateix, els camins que explora el japonès Hiroshi Okuyama en el seu primer llargmetratge, amb què va guanyar el premi Nous Directors de la darrera edició del Festival de Sant Sebastià, són inesperats, a voltes desconcertants, i situen l’espectador en un lloc prou estimulant en què no sap si es tracta d’una mena de comèdia (o fins d’una broma) o si es troba davant d’una consideració de la fe com una fantasia que fa que el film s’acosti al cinema fantàstic. Potser una cosa i l’altra. El cas és que Yura percep com una figura de Jesús s’anima i creu que li pot manifestar els seus desitjos, que li seran concedits a la manera d’un miracle. Però en la història batega un drama (en relació amb un nen de qui Yura es farà amic) que durà a una resolució impactant i que, sobretot, fa present que fer-se gran no és només perdre la innocència, sinó descobrir amb dolor la impotència per evitar que s’esdevinguin fets incomprensibles. O, dit d’una altra manera, que ningú no fa miracles.