L’altra maleta perduda

Alec Wainman (1913-1989) va ser un dels 5.000 voluntaris humanitaris vinguts d’arreu (entre metges, infermeres...) que durant la Guerra Civil espanyola es van comprometre amb el bàndol republicà per frenar la bèstia feixista. Ell era anglès. Tenia 23 anys quan va arribar al nostre país, a les acaballes de l’estiu del 1936. En va marxar en ple estiu del 1938, malalt d’hepatitis. Al llarg d’aquells dos anys, va fer de conductor d’ambulància.

Però no només. Aficionat a la fotografia, va recórrer el territori armat amb una Leica, gràcies a la qual ens ha llegat un testimoni colpidor dels horrors de la guerra, però també de la quotidianitat a la rereguarda, de la vida malgrat tot.

El Museu d’Història de Catalunya presenta fins al 3 de novembre una selecció d’aquestes imatges caçades amb tanta heroïcitat a l’exposició Més enllà de les trinxeres. És el millor final d’una angoixant aventura que ha durat quatre dècades per recuperar aquest fons fotogràfic. Com tants altres arxius del conflicte espanyol (els dels mestres Robert Capa, Gerda Taro, David Seymour, Agustí Centelles...), el de Wainman també va residir amagat dins d’una maleta.

El cas de la maleta anglesa, com se l’ha anomenat, va anar així: a la mort de Franco, Wainman va contactar amb una editorial de Londres per mirar de fer un llibre amb les imatges, de les quals fins llavors pràcticament no se n’havia publicat cap. Confiat, va lliurar a l’editor aquell tresor inèdit, format per 1.650 negatius, però aquest al cap de res es va arruïnar i el projecte de llibre no va tirar endavant. La desgràcia no es va acabar aquí: el fotògraf va perdre la memòria al final de la seva vida, per culpa d’un Alzheimer. I va morir sense poder recordar on i a qui havia entregat la seva maleta.

No va ser fins al 2013 que el seu fill, Serge Alternês (pseudònim de John Alexander Wainman), la va trobar amb la complicitat d’una antiga treballadora de l’editorial. La maleta no era cap invenció del seu pare. Existia. Dos anys després, va aconseguir fer realitat el seu somni: un llibre, Live souls (ànimes vives), que en català va publicar Comanegra.

Alternês continua entestat a difondre l’herència del seu pare, i en el Museu d’Història de Catalunya hi ha trobat un aliat. Després de Barcelona, l’exposició voltarà pel país (a Lleida i a les Terres de l’Ebre). Justament aquí, a Catalunya, és on Wainman va treballar més intensament com a voluntari de la Unitat Mèdica Britànica (BMU). I justament també aquí és on la seva Leica va fer més feina.

Llibres contra bombes

A Barcelona, va retratar els seus carrers coberts de cartells propagandístics, alguns dels quals, creats pel valencià Josep Renau, que precisament ara també té una exposició al Born Centre de Cultura i Memòria. Una Barcelona que un any abans de caure derrotada va celebrar la Fira del Llibre, perquè el programa cultural del govern legítim de la República no es va aturar ni sota les bombes. Llibres contra bombes. La Guerra Civil no es pot explicar millor que amb aquesta imatge.

L’ull fotogràfic d’aquell conductor d’ambulància anglès és clau per copsar la solidaritat dels 5.000 voluntaris estrangers que es van mobilitzar per protegir la democràcia espanyola en un moment en què els totalitarismes eren una amenaça real per a tot Europa. En el fons Wainman hi surt molta ferida i molta gent que les cura. Però també hi emergeix aquesta vida malgrat tot a les places i a les cases. Com a la de Joaquim Mir, a Vilanova i la Geltrú, dins de la qual Wainman va entrar el 1938. Hi va fer una sèrie de fotografies en què es veu el pintor bevent d’un porró en una agradable trobada familiar.

Va ser un dels últims instants de felicitat de l’artista, al qual el règim franquista tancaria a la presó i que, poc després, el 1940, moriria.