Picasso és viu a Barcelona

Com un barceloní més, a Picasso li encantava ramblejar. La Rambla és potser el lloc on va passar més estones durant els anys que va viure a la ciutat, des del 1895 (quan hi va arribar tenia 13 anys) fins al 1904. Passeig amunt, passeig avall. Seguim-lo.

Ara entra a un antre a jugar amb una màquina escurabutxaques (sempre guanya!). Es fa de nit i ha quedat amb la colla per anar al local de varietats Eden Concert, al carrer Nou de la Rambla. Després remataran la festa al prostíbul que hi ha just al costat. O a última hora preferiran anar amb les senyoretes del carrer Avinyó? Abans, però, ha de passar a saludar els Pitxot, que viuen al carrer Montcada, i pel camí recollirà un dels seus amics, Manolo Hugué, que viu al carrer Assaonadors. S’apunta en un paperot que l’endemà té una cita a la casa d’estiueig de l’Emili Fontbona, al carrer Pàdua, que li queda una mica lluny, però paga la pena fer l’esforç perquè li ha promès que li ensenyarà a fer la seva primera escultura.

Art i vida. Vida i art. Picasso i Barcelona. Barcelona i Picasso. Ciutat i artista es van compenetrar i es van deixar mútuament petjades profundes. Picasso va visitar Barcelona per última vegada el 1934. Però marxar-ne, no en va marxar mai del tot. El 1968 hi va tornar en el gravat Retorn als orígens, en què es va autoretratar com un turista fent fotografies a la font de Canaletes. Picasso va continuar ramblejant tota la vida. “On no podia anar ell físicament hi anava la seva imaginació”, sosté Eduard Vallès, expert picassià i conservador d’art modern del MNAC.

Barcelona tampoc ha deixat escapar mai del tot Picasso. El manté viu. I no només al seu arxivisitat museu. També als carrers, als llocs on va residir, on es va divertir, on va fer amistats eternes, on va tenir els seus tallers i on va fer les seves exposicions. Llocs que, en bona part, s’han conservat, uns més transformats que d’altres, i que evoquen tot el que va significar la capital catalana per a aquell vailet de Màlaga. La síntesi de la seva essència mediterrània i el seu anhel europeu. L’emergència del talent. Provar coses noves. L’esclat de vida. La llibertat.

Barcelona és el gran museu de Picasso a l’aire lliure. Una constel·lació d’espais impregnats de vivències i d’evidències seves. Edificis, vistes i racons en què l’artista es va plantejar preguntes que mai abans no s’havia fet i que van activar el seu potencial creatiu. Picasso tenia la seguretat que podia pintar com els altres, però amb això no en tenia prou. A Barcelona va decidir que volia pintar d’una manera diferent dels altres. I Barcelona li va indicar el camí que havia de seguir.

Un camí que avui qualsevol ciutadà o turista pot resseguir, tot i que no està senyalitzat. I convindria. “Poques ciutats al món poden presentar una hibridació tan potent entre artista i ciutat, perquè romanen molts espais d’aquell temps”, exclama Vallès.

Si l’itinerari estigués marcat, seria més fàcil imaginar-se’l pels carrers. Movent el cap. Ara girant el coll. Ara aturant-se de sobte. Ara amb la mirada fixa a Santa Maria del Mar, a Sant Pau del Camp o a la catedral. Sí, és ell, absort en els escenaris dels seus dibuixos per a la Llotja abans d’entrar a la taverna d’Els Quatre Gats per portar-li, al seu propietari, Pere Romeu, el disseny de cartell que ha fet per al plat del dia. Ah, i en català.

Una de les coses que van esperonar més Picasso en la seva etapa de Barcelona van ser les coneixences que va fer, artistes i escriptors de registres diferents però amb el tret comú de la inquietud per crear. Barcelona respirava creativitat. I Picasso tenia uns bons pulmons per inspirar tot aquell perfum. El motivava estar al costat tant del poeta marginal Rafael Nogueras (que no, que Max Jacob, Guillaume Apollinaire i Paul Éluard no van ser els primers amics literats de Picasso) com de les vaques sagrades del modernisme (que no, que l’influx de Van Gogh va venir després). Compte, que ara arriba Ramon Casas. Potser algú s’arronsa, però no pas Picasso, que per molt xitxarel·lo que fos ja el tenia a la butxaca. Havien compartit estada a París. Un triomfador com ell li havia dedicat un retrat. Inclús l’havia convidat a fer un duet en una exposició a la Sala Parés. Can Parés, paraules majors. “Els sèniors de l’art català li van clissar el talent de seguida”, exclama Vallès.

Els Quatre Gats, doncs, és bona opció per començar el recorregut per la geografia barcelonina de Picasso. És el lloc que més bé explica què i qui va desvetllar el seu geni. “Li va anticipar la modernitat parisenca”, apunta Vallès.

Aquí és on va fer la seva primera gran exposició, el febrer del 1900, amb més d’un centenar de retrats dels seus col·legues. Tot molt improvisat i precari. No se’n va editar catàleg i, per tant, la llista completa d’obres que va presentar és un enigma. Els especialistes les han detectat sovint perquè tenen quatre forats als vèrtexs. No les van ni emmarcar: van lluir clavades a la paret amb xinxetes. Amb èxit? Els visitants que va rebre van ser “pocos y no muy escogidos”, recolliria el murri d’en Jaume Sabartés en les seves memòries.

Si Picasso exposava volia dir que tenia taller. En feia, de temps, que el tenia. El primer de tots, els anys 1896 i 1897, el van llogar amb Manuel Pallarès i era a l’àtic d’un edifici que es manté dret, al carrer de la Plata, 4. Durant un temps hi va haver una confusió i es creia que era el del número 5 perquè té un aire més bohemi. Poca broma, perquè aquí és on va engendrar una de les seves primeres obres mestres: Ciència i caritat.

L’immoble l’ocupa avui un hotel de luxe de la família Serra, conscient del valor patrimonial que té. Dues plaques invoquen la presència del geni. No posen pegues per pujar a la terrassa. La vista és magnífica. Picasso devia pensar el mateix quan va pintar exactament aquí La Barceloneta. El paisatge ha canviat, per descomptat, perquè ara amb prou feines es veu una franja de mar. Però en les arquitectures de les casetes del barri de pescadors i dels tinglados del port hi ha un fil que no s’ha acabat de trencar.

El febrer del 1900 Picasso ja en tenia un altre, d’espai de treball, aquest compartit amb el seu amic suïcida, Carles Casagemas. Estava al carrer Riera de Sant Joan i va desaparèixer quan es va obrir la Via Laietana. “La ruta ideal per la Barcelona de Picasso hauria d’integrar la pròpia història de la ciutat. Perquè l’un, Picasso, i l’altra, Barcelona, van evolucionar en paral·lel, van créixer junts”, diu Vallès.

Aquest mateix discurs s’hauria de fer davant del seu pis, al carrer de la Mercè, 3, segon primera. No hi és, ni l’edifici ni el carrer, perquè es va enderrocar als anys vuitanta per fer la plaça de la Mercè. Aquest avui no lloc era el domicili familiar dels Picasso, que el 1935 es van traslladar al passeig de Gràcia, 48.

Però llavors Picasso ja havia volat lluny. Físicament; emocionalment, continuava lligat a Barcelona. Quan als anys seixanta el seu biògraf John Richardson li va dir que se n’anava a la capital catalana a fer recerca, Picasso li va apuntar a la seva agenda la direcció d’una casa de barrets del carrer Nou de la Rambla i el va animar a deixar-se servir per la seva madame, que es deia Carlota Valdivia i era bòrnia. L’artista l’havia fet immortal al quadre La Celestina. I no es podia fer la idea que en fes, d’anys, que ja era morta. En Picasso vivia. Ella com a metàfora d’aquella Barcelona que havia conegut de jove.

L’itinerari picassià demana temps al passejant. Però en algun lloc s’ha de posar punt final. El posarem on el va posar ell mateix el 1904. Va sortir del seu últim taller, al carrer del Comerç, 28. Una modesta placa recorda que aquí n’hi van treballar tres, d’artistes: a més de Picasso, Pau Gargallo i Isidre Nonell. Però abans de fer el cop de porta definitiu, Picasso devia fer una repassada a un quadre acabat de pintar, la seva visió en blau del Palau de Belles Arts.

El tenia a quatre passes de l’estudi, el museu d’art degà de Barcelona. I se’l sentia molt seu perquè va ser on va exposar la seva primera obra, el 1896: La primera comunió, una de les tantes, de les tantíssimes obres que acabaria regalant al seu museu barceloní, el seu gran llegat per poder residir per sempre més a la ciutat. Sense esperar res a canvi. Se la mereix o no, una ruta senyalitzada?