Crítica
cinema
Exploració d’un geni
L’any 1984, John McEnroe va arribar per primera i única vegada a la final de Roland Garros; jugant-la contra el flegmàtic Ivan Lendl, va guanyar fàcilment els dos primers sets, però després en va perdre tres. Què va passar? És ben sabut: McEnroe va desconcentrar-se protestant decisions arbitrals i sentint-se molest davant qualsevol soroll. Tanmateix, restava inèdita una filmació cinematogràfica d’aquella final (com també d’altres partits que el tennista nord-americà va disputar al mateix campionat) que mostra de manera detallada els moviments de McEnroe a la pista, les seves reaccions, la seva gestualitat com a reflex anímic: una exploració física que es fa psicològica que necessitava ser rescatada, però també pensada i analitzada. El realitzador d’aquelles imatges va ser Gil de Kermadec, pioner en la filmació del tennis per comprendre’n la tècnica i cineasta oficial de Roland Garros durant anys. Això mentre que Julien Faraut (un especialista en cinema esportiu amb la particularitat de tenir com a mestre Chris Marker, referent del cinema assagístic) va ser qui va trobar, gairebé per casualitat, aquest material (sense muntar i sense identificació) als arxius de l’Institut Nacional d’Esports francès.
És així que, a partir de com Gil de Kermadec va filmar John McEnroe, Julien Faraut crea L’Empire de la perfection (Buscando la perfección) desplegant una reflexió sobre la capacitat de la imatge cinematogràfica per fer veure una realitat, com ara el tennis, i en certa manera també sobre la personalitat de McEnroe. Fer veure o crear-ne una il·lusió? No deu ser per res que es comenci amb un aforisme de Godard: “El cinema menteix; l’esport, no.” Respecte a la personalitat del genial i controvertit tennista, Faraut cita Serge Daney, crític cinematogràfic i gran amant del tennis (va ser cronista de Roland Garros per al diari Libération) que considerava que McEnroe jugava com si lluités contra tothom. Faraut troba una semblança entre el tennista i el Jake La Motta encarnat per Robert de Niro a Toro salvaje, de Scorsese. I també fa present que Tom Hulce va inspirar-se en McEnroe per interpretar el jove Mozart a Amadeus, de Milos Forman. El resultat, en tot cas, és un film fascinant.