Fender, un mite que perdura

Tots els guitarristes professionals tenen més d’una guitarra. Fins i tot els aficionats. N’hi ha que les col·leccionen, com Joe Bonamassa, Quico Pi de la Serra, Keith Richards... I de marques, n’hi ha desenes: Gibson, Ibanez, Epiphone, Gretsch, Rickenbacker, Taylor, Höfner, Jackson, Yamaha... Però una marca és una mica més popular que la resta: Fender. Avui fa 90 anys que va néixer Clarence Leonidas Fender, conegut com a Leo Fender, a la localitat californiana d’Anaheim. Va morir el 1991 a Fullerton, també a Califòrnia, després d’haver creat, des de la dècada del 1940, el disseny de guitarres, baixos i amplificadors que encara són vigents.

Quan tenia 13 anys, Leo Fender ja potinejava peces velles d’aparells electrònics que un oncle li donava. Va estudiar per a comptable, sense deixar l’interès per l’electrònica, tot i que mai va fer cap curs sobre l’especialitat. Era una època econòmicament complicada i, després de perdre un parell de feines com a comptable, el 1938 va obrir una botiga de reparació d’aparells electrònics. Tot de músics van anar a parar a la seva botiga buscant sistemes de megafonia i Fender va iniciar el disseny i la construcció d’aparells d’amplificació de les guitarres, que cada cop eren més presents en l’escena musical del sud de Califòrnia, en grups de jazz i country, perquè el rock-and-roll encara s’estava coent.

Van passar els anys i els coneixements van millorar. Fender va creure en el potencial d’una guitarra elèctrica que fos fàcil de mantenir, d’afinar i de tocar. El 1949 va començar a treballar en el que va esdevenir la Telecaster (primer anomenada Broadcaster) a la fàbrica de Fender a Fullerton. Un model inspirat en la Rickenbacker Bakelite, perquè Fender va ser hàbil en la millora de dissenys ja establerts.

Després de diversos conflictes de producció i comercialització de guitarres, va arribar la patent del vibrator, que Fender va inscriure el 1954. Un sistema que permetia, a través d’una palanca i d’un pont flotant, tensar i destensar les sis cordes de la guitarra per jugar amb el so. Un sistema que primer va implantar en el model Stratocaster.

Abans, el 1951, també es va adonar que els contrabaixistes necessitaven un instrument més petit i amb prestacions electròniques i va crear el primer Precision Bass. En la dècada del 1970 va fer una aportació important per als baixistes, va crear l’StingRay, un sistema d’equalització que seria el preferit per músics com ara  John Deacon (Queen) i Flea (Red Hot Chili Peppers).

Com dèiem a l’inici, el més habitual és que un guitarrista tingui diverses guitarres –acústiques i elèctriques– alhora o al llarg de la seva carrera, però també és habitual que alguna sigui la preferida. Una mostra d’això podria ser que està desgastada per l’ús. En seria un exemple la Fender Stratocaster que tocava Rory Gallagher, un guitarrista irlandès que va ser un innovador en rock i blues. El desgast de la seva guitarra és tan personal que la marca fins i tot comercialitza un model que imita aquesta degradació. De fet hi ha molts models de guitarres, de diverses marques, que prenen el nom de músics: John Petrucci, Steve Vai, Michael Schenker, St. Vincent, B.B. King, Stevie Ray Vaughan...

Altres guitarristes que, tot i que també fan servir altres models, estan associats a un de concret podrien ser Bruce Springsteen i una Fender Telecaster, el mateix model que han utilitzat molt Prince, Black Francis (Pixies), Joe Strummer (Clash), Chrissie Hynde (Pretenders), Wilko Johnson, Ellie Rowsell (Wolf Alice), Andy Summers (The Police), Danny Gatton, Muddy Waters...

També hi ha baixistes que han estat units a un instrument, com el genial Jaco Pastorius, que va arrossegar el seu Fender Jazz Bass –que també té un model que imita el desgast del seu– fins que l’hi van robar quan era un sensesostre alcoholitzat i amb problemes mentals i abans que un vigilant de bar el matés d’una pallissa. Però això és una altra història...

Finalment, hi ha els models Jaguar i Jazzmaster, gairebé idèntics estèticament i tècnicament, que agraden a músics indie com ara P.J. Harvey, Nora Jones, Brian Molko (Placebo), Kurt Cobain (Nirvana)...

Fender també va millorar tipus d’instruments com el lap steel, per tocar amb la guitarra damunt dels genolls, amb un slide o bottleneck, que és un tub d’acer o de vidre. Una mena de guitarra utilitzada sobretot en el country.

El model més popular de la marca Fender, però, és l’Stratocaster, una guitarra que va lligada a noms com ara Eric Clapton, Jeff Beck, Ritchie Blackmore (Deep Purple), Mark Knopfler (Dire Straits), David Gilmour (Pink Floyd), Buddy Holly, Eric Johnson, Yngwie Malmsteen, Hank Marvin (The Shadows), Nile Rodgers (Chic), Robin Trower, Stevie Ray Vaughan... I Jimi Hendrix, que tocava amb l’esquerra un model dretà, tot i que ja n’hi havia d’adaptats, amb la qual cosa va crear una imatge que ha esdevingut icònica, com el seu estil.

Un model de guitarra que, com sol passar, és molt més famós que la persona que el va crear, Leo Fender, de qui diuen que era un home amable, modest, sense pretensions, molt estalviador i treballador, que va acumular un grapat de patents d’elements tecnològics relacionats amb els instruments musicals i que, de manera col·lateral, va col·laborar en la composició de centenars de grans temes de la música moderna.