“Podem triar l’àngel o el dimoni que portem dins”

Luis Tosar: Crec que encara la hi dec. [Riuen] Paco Plaza: Ho deia en el sentit que hi ha escenes que en llegir-les al guió em donava molta confiança saber que les interpretaria el Luis. Saps que li pots llançar reptes i arribarà a llocs on no és fàcil arribar. És un luxe no haver de fer trampes. Un exemple: el final de la pel·lícula, que no desvelarem, el vam decidir rodar amb un sol pla seguint el Luis que entra a la casa, perquè sabia que no podríem fer res que superés el que ell ens donaria. Com a director has d’estar al servei del guió i els actors. Deia Bergman que no hi ha efecte especial que superi l’emoció d’un actor. Això és absolutament real, i saber que si pitges l’accelerador respondrà és un luxe increïble.

L.T.: És dels més difícils que he tingut, aquesta que explica i algunes altres van ser complicades. Després hi havia alguna escena que semblava molt difícil i a mi, curiosament, em va resultar molt divertida.

L.T.: Em va agradar molt, però hi vaig entrar amb certes reserves, perquè acabava de ser pare i era un material bastant sensible pel que fa a la paternitat. D’entrada em va deixar una mica en xoc, m’havia passat poques vegades. En el moment vital que passava, no tenia clar que em vingués de gust fer la pel·lícula. Emma Lustres, la productora, va ser molt llesta, em va dir que encara trigaríem a rodar i que ho veuria diferent.

L.T.: Depèn. En aquest cas el material era complex, la pel·lícula planteja moltes coses que no sé si són properes a la realitat, però que podrien passar, si es donen certes circumstàncies. Part de la troballa del guió és posar gent normal en situacions extraordinàries. La pel·lícula és incòmoda en el sentit que, moralment, et planteja molts dubtes i et col·loca en un lloc no gaire confortable com a públic. Avui en dia els espectadors estem una mica acomodats i els productes també ho són. Un més o menys s’espera veure determinades coses que en general li agraden. Aquesta pel·lícula provoca una certa falta de confort, has de decidir si aquest personatge és bo o dolent, durant tota la història, i això deixa un cert neguit. Quan la vaig veure la primera vegada em va deixar tocat, vaig pensar fins a on és capaç d’arribar l’ésser humà. Tots els personatges passen un procés de deshumanització.

P.P.: El nostre referent era la realitat. No és una pel·lícula sobre el narcotràfic, és un drama de persones les vides de les quals s’han vist tràgicament determinades per la droga i tot el que envolta el món del narcotràfic. Jo crec que tota pel·lícula és un acte polític, tot el que poses a la pantalla obeeix a un motiu, i les decisions que prens tenen una transcendència. Per a nosaltres era molt important desglamuritzar el món del narcotràfic, fer una cosa més aferrada a la realitat i al que veus en una zona tan afectada com el sud de Galícia, on impregna tot el teixit socioeconòmic. I no volíem donar mai l’esquena al fet que ha generat molt dolor i tragèdia en moltes famílies. Per tant, vam apostar per una aproximació molt poc cinematogràfica i molt naturalista.

L.T.: Sí, tot té més l’aspecte que apareix en aquesta pel·lícula que en d’altres. El món dels narcos ha donat un material narratiu i cinematogràfic molt interessant, però sempre molt més glamuritzat del que és en la realitat, més estilitzat. Pel que fa a Galícia, s’ha parlat poc del després, del rastre que va deixant quan el glamur desapareix i comença a aflorar el desastre.

P.P.: Això ho deia Guti [l’exjugador del Real Madrid] i em va impactar molt. En una espatlla porta tatuat un àngel, i a l’altra un dimoni. Al programa Informe Robinson deia: “Tots portem un àngel i un dimoni dins!”, i vaig pensar que l’havia clavat, una vegada més. Jo penso que ningú és bo o dolent al 100%, tots tenim llums i ombres, i la nostra capacitat d’elecció és alimentar l’un o l’altre, podem triar entre l’àngel o el dimoni que portem a dins, i això és el que et col·loca èticament en un lloc o en un altre. El que m’agrada del personatge de Mario és que no fa aquesta elecció al 100% conscient, li va venint. El veig com algú que tira una fitxa de dominó i no sap quantes fitxes que hi ha darrere farà caure, però al final acaba sent esclau de la seva pròpia decisió.

P.P.: Sí, com a Èdip, de Sòfocles, i també com a Bodas de sangre o Yerma, de Lorca: el fatum o destí tràgic dels personatges al qual no poden fer front. Em sembla molt interessant el concepte de predeterminació. Quan preparàvem la pel·lícula amb el Luis dèiem que el seu personatge és un ionqui de l’odi, i quan tens qualsevol addicció, la portes malgrat que pugui ser nociva per a la teva salut. El personatge es debat entre dues possibilitats: abraçar el futur immediat lluminós que té, amb la seva dona i l’arribada d’un fill, o alimentar el rancor i portar a terme la venjança a la qual creu que té dret. L’odi és un motor molt poderós, sobretot perquè quan odies algú, en realitat odies el reflex de tu mateix que hi veus, et mostra alguna cosa de tu que no t’agrada. La pel·lícula t’acaba mostrant que Mario realment està lluitant contra el dolor que té per les seves accions del passat, més enllà del fet que ho projecti en una tercera persona.