“Viure dues vegades és per a gent valenta”

Sí, totalment. No tracta d’un senyor que té pèrdua de memòria, sinó del viatge d’una família. Però hi ha una realitat que pateix molta gent i volíem ser respectuosos, retratar-la tal com és. Amb la pel·lícula rius molt, i de sobte et dona un cop, perquè és així, és una malaltia molt dolorosa, sobretot per als familiars.

Sí, pensem que hem de fer coses que ens han dit que hem de fer per educació, perquè ens ho imposem nosaltres mateixos. Però quan t’alliberes d’aquestes estructures socials i aquestes conviccions que venen de l’educació, i ets tu mateix, és com viure dues vegades, i això és només per a gent valenta. La pel·lícula parla de segones oportunitats. És la meva desena pel·lícula i jo mesuro com toca el públic segons les abraçades que em fan quan la mostrem. I realment a molta gent la toca, s’hi sent identificada, riu, em diuen que va directa a l’ànima... I les abraçades són llargues i fortes.

Jo crec que tothom ha tingut un primer amor, o li ha quedat alguna història de la joventut per explorar. Per això crec que és un concepte universal: aquell amor perdut, l’amor platònic que mai va ser, i sempre has volgut saber què hauria passat, o si l’altre ha pensat alguna vegada en tu... Aquest és el detonant de la pel·lícula.

Totalment, per això es crea un vincle tan fort entre l’avi i la neta, s’ensenyen coses mútuament. És la part poètica d’aquesta malaltia: els avis es tornen fills, i fins i tot nets. No recordar és dolorós, però hi ha coses que no ho són tant, per això és una dramedy, una comèdia amb tocs de drama o un drama amb tocs de comèdia, perquè la vida és així. No hi ha un funeral sense un riure ni un casament sense un plor. El repte per mi ha estat saber la dosi de comèdia i de drama que havia de posar en aquesta història. La vida és així, és una dramedy.

València és un set per descobrir. Ha estat una sort que gairebé tota la pel·lícula es rodés a València. La gent m’ha tractat molt bé, hi ha molta llum, les localitzacions són molt verges, ningú hi ha rodat... Hi ha l’Albufera, les benzineres, els hotels mig abandonats... Era el lloc perfecte per a la pel·lícula, ha estat una sort poder rodar allà.

Sí, és una road movie, un viatge físic; després, un viatge emocional de cadascun dels membres de la família per trobar-se amb ells mateixos i amb els altres. Aquest vell professor de matemàtiques, amb aquest comportament tan masculí de no mostrar els sentiments, es va obrint. La Julia (Inma Cuesta) intenta cuidar tothom i s’adona que la seva vida està marcada pel que ha de fer, i no pel que vol ser. I després hi apareix el problema dels joves, que estan enganxats a aquests quadradets negres, miren tot el dia cap avall. Quan la nena mira cap amunt, s’adona que pot tenir una relació molt maca amb el seu avi, i fins i tot ajudar-lo a trobar l’amor de joventut.

En un càsting, és la filla de Pablo Carbonell. Les directores de càsting li van fer una prova i em van dir que hi anés, que havia de veure aquest fenomen. Hi vaig anar i de seguida vaig pensar que havíem d’adaptar el guió, perquè al principi buscàvem una noia més gran, de 16 anys, una teenager. La Mafalda estava a punt de fer deu anys i vam adaptar el guió.