Cultura

Mirador

Enric Marquès, Eugeni Ribalta

“Enric Marquès, que era fill de la Rodona, de Santa Eugènia de Ter, es va quedar orfe dues vegades”

Els seus fills, la Llúcia i en Xicu, el van batejar com Papa Magritte. Quan signava les cròniques de Presència, ho feia com Eugeni Ribalta. Era Roger Güell quan escrivia per a Nous Horitzons i per al 14, Portaveu de la Unió de Republicans de Catalunya. Els pseudònims que utilitzava tant aquí com a l’exili no eren sinó una declaració d’amor a una ciutat que tenia clavada a l’ànima: Girona. Enric Marquès era fill de la Rodona, de Santa Eugènia, i es va quedar orfe dues vegades. Quan tenia 4 anys, va morir el seu pare i quan en va fer 9, els feixistes van afusellar, al peu d’un canyer al costat del cementiri, el seu oncle Francesc Xicu Marquès Casadevall, un espant que, segons les seves paraules, el va colpir precoçment i va marcar el seu camí per la vida.

Auster, enèrgic, sanguini, a vegades impulsiu fins al paroxisme, autoexigent, apassionat, lúcid i despert intel·lectualment, aquell fill de ferroviari marcat per la guerra, educat primer als maristes i després a La Salle, va començar a saltar les tanques, quan, tot i la manca de recursos econòmics, va entrar al taller de Joan Orihuel, on va compartir pinzells amb Emília Xargay, Paco Torres Monsó, Carles Vivó, Montse Llonch... de què molts l’acompanyarien en el viatge artístic que intentava sotragar una ciutat poruga i espantada que patia la derrota amb resignació. A l’estudi compartit amb Joaquim Casellas al carrer de la Barca, el barri maleït de Girona, es va viure l’explosió d’un pintor que sabia transformar el color en vida, tenia un cert èxit expositiu però es marcia sota el pes una capital de província paralitzada i incapaç d’entendre la vitalitat d’uns joves frisosos per espolsar-se la monotonia ambiental.

A principi dels cinquanta, Marquès va començar un llarg viatge –Madrid, Tetuan, Roma...– que, el 1956, quan tenia 25 anys, el portaria a fer una parada quasi definitiva a París. Allà, a la ciutat de la llibertat i la república, se li van obrir les portes d’un món infinit que marcaria el seu imaginari sentimental. Va intentar sobreviure com a rentaplats, pintant pisos i recollint cartons, fins que, el 1958, va entrar a la impremta de l’ACES. A París, es va familiaritzar amb l’exili, es va fer amic de Joan Marsé i d’Antonio Pérez, va conèixer Anny Henry –amb qui es va casar i que seria la mare dels seus fills– i des d’allà va convertir els articles que publicava a Presència en cròniques cosmopolites que reforçaven el cordó umbilical amb la ciutat que estimava i el mortificava alhora, fent del llenguatge una eina més del procés de subversió que el va portar a impulsar l’Estampa Popular o, un cop retornat, a implicar-se en el procés de ruptura que no va poder ser. Veí de Llagostera, amb la casa i l’estudi a l’antic casino de Can Caldes, l’artista va mutar. Aglutinador de voluntats i impulsor de múltiples iniciatives ciutadanes que han deixat una forta empremta històrica, ordenat, metòdic, treballador incansable, impulsor de l’Assemblea Democràtica d’Artistes, reivindicador de Rahola, agitador cultural, crític amb els poders establers, Marquès va esdevenir referent intel·lectual i ètic per a les noves generacions. Fundador d’El Punt Diari, en què no tan sols va fer de compaginador, sinó que tant va marcar una determinada línia editorial com va guiar i motivar els joves redactors, quan es van acabar els focs d’artifici de la Transició, es va trobar que circumstàncies històriques l’havien portat a la derrota personal. Sense trobar el seu lloc en el nou ordre que havia ofegat la societat civil, Marquès va morir un dia com avui fa 25 anys. Com va escriure Josep Clara a El Punt: “El millor homenatge que podem retre-li és mantenir viva la flama de la il·lusió i l’inconformisme que ell va conservar sempre.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.