Cultura

Crònica

Gala Aixeca el teló 2019

Pinotxo, el culpable

Tricicle, Sala Beckett i La Calòrica reben el premi Catalunya de teatre, que atorga l’Adetca, per segon cop

Pinotxo en té la culpa. Ja es veu que la peça no té credibilitat si tot s’embolica amb paper pinotxo. Independentment que els nens d’avui vegin pel·lis en 3D de la Pixar i hagin deixat aparcades de seguida les obres universals dels germans Grimm (posem per cas), també s’enfaden quan veuen que els decorats dels teatres d’adults són realistes i per als seus s’han de conformar amb papers pintats. La reivindicació, tan lúcida com lúdica, va ser un dels ganxos de la gala Aixeca el Teló d’ahir a la nit al Liceu (que avui TV3 emet a les 22.45 h). Per reivindicar el teatre familiar, de qualitat, l’Adetca va decidir que fos Nonna Cardoner la que presentés la gala. “A veure qui és el maco que diu res en contra d’una nena”, ironitzava Toni Albadalejo, alma mater de tot el que respira xou a can Adetca. El Liceu torna a ser l’espai per celebrar l’arrencada de la temporada. Ja s’ha acabat allò de presentar fragments de les obres (que sovint no hi feia justíciani tampoc aconseguia emplastar bé un musical intranscendent amb una tragèdia grega). Resulta que la gala celebra la seva majora d’edat donant la responsabilitat als menors d’edat. Nonna Cardoner va saludar la presència d’autoritats, entre les quals destacava el ministre de Cultura espanyol, per primer cop. Al darrere, un centenar d’infants, fent coros, i saludava amb entusiasme cada intèrpret que pujava per les escales (des de Josep Maria Pou fins als guanyadors dels premis Catalunya: Tricicle, Sala Beckett i La Calòrica).

Irònicament, els nens que intervenien al vídeo reclamaven que dramaturgs, directors i intèrprets (com Albert Salazar i Carme Portaceli, per citar dos noms al vol) s’atrevissin a fer teatre familiar. Sens dubte, hi ha un problema de comunicació, perquè Portaceli ha propiciat teatre per a canalla al TNC (Sota el llit, 2014) ; la dramaturga Marta Buchaca ha fet una obra adaptant Alícia al país de les meravelles al desig de tenir un telèfon mòbil dels nens d’avui, i l’actriu Àngels Bassas es va atrevir a fer de bruixa a Patatu.

Els regidors advertien que la gravació només s’aturaria si saltava un Jimmy Jump,. La presència d’un crític que podria ser un doble amable de Marcos Ordóñez recordava la veu dels dos avis rondinaires de la llotja de The Muppet Show. Els directors de la gala Nico & Sunset feien de pont generacional, amb eficàcia. Ara, el playback constant, tot i la picada d’ullet del primer vídeo, s’hauria pogut salvar d’una altra manera, no? El teatre sempre troba la paradoxa, el conflicte per trobar el contrast que ajuda a seguir creixent, aprenent.

Al faristol (mida nena de 12 anys), s’hi va anar agenollant cada premiat. El calòric Xavier Francès va desitjar que no calgui esperar una dècada perquè les productores es prenguin seriosament una companyia emergent: La Calòrica enguany fa 10 anys. Per la seva banda, Toni Casares, director de la Sala Beckett, reivindicava la presència absoluta dels autors, cal un món de dramatúrgia per convocar tota la ciutadania a la platea i compartir un silenci emocionat. Tot sabent que un menteix sabent que el que l’escolta ho sap. La convenció teatral és més potent que les maldats que pateix en Pinotxo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.