Pujar a un globus

Vaselina és una tragicomèdia que diverteix i incomoda. Perquè és políticament incorrecta i posa al caire de l’abisme uns perdedors que es revelen humans perquè procuren sobreviure a la seves misèries. L’obra, dirigida per Sergi Belbel, estarà en cartell fins al 20 d’octubre a La Villarroel. És el primer text del que públic i crítica han acordat en trilogia de Gabriele di Luca (juntament amb Animali da bar i Cous cous Klan: totes tres donen veu a perdedors amb molta humanitat). La companyia Carrozzeria Orfeo, amb una dècada d’història (que tot just ara comença a tenir reconeixement amb premis d’abast estatal o preparant una coproducció amb 4 teatres nacionals per al mes d’abril vinent), des del 2013 la representa per Itàlia, omplint ara també en sales de gran format. Fins ara, només havien fet una funció a Portugal el 2014. Però des del 2015 que Joan Negrié, ànima de la Sala Trono de Tarragona, perseguia fer-ne una versió en català. Finalment tant Negrié com els de Carrozzeria Orfeo han vist realitzat el seu desig. Estan en un globus, de celebració. Sense necessitat de fumar-se la marihuana que es cultiva en aquest pis de joves.

Di Luca riu modest quan el comparen amb Di Filippo perquè ell fa com l’autor italià: escriure per a la seva companyia, dirigir-la i actuar-hi. Diu que “és exagerat”. De fet, comenten altres membres que van ser dimarts en l’estrena a La Villarroel, Filippo i Di Luca coincideixen amb una figura de la seva cultura, com és l’autor, director i actor. Carrozzeria, però, és codirigida per Massimiliano Setti i Alessandro Tedeschi. Avui, la companyia té un nucli d’actors però n’incorpora, puntualment.

L’humor negre d’aquesta família (que a Barcelona és interpretada per Lluïsa Castell, Joan Negrié, Joan Miquel Reig, Artur Busquets i Karin Barbeta) manté una semblança amb les famílies desestructurades de Tolcachir (L’omissió de la família Coleman, per exemple). Però Di Luca indica que Tolcachir arrenca d’un realisme màgic amb una mirada grotesca, mentre que els seus personatges són, d’entrada, “estereotips que van perdent cuirasses i que acaben com a éssers humans”.

A la producció de La Villarroel van estar plantejant-se si el pare del protagonista havia de ser transsexual (com es presenta en escena). Belbel va descartar-ho. Di Luca ho corrobora, perquè, per sobre d’aquest arquetip, és més important veure una persona que lluita per sobreviure. Joan Miquel Reig l’interpreta amb el màxim respecte al col·lectiu. La tendresa aflora enmig de tanta misèria.El teatre emergent italià té moltes dificultats d’acdedir al gran públic. Carrozzeria Orfeo, gràcies als recents reconeixements (en una gala retransmesa per la RAI-1 fa pocs dies) està guanyant-se el respecte dels principals teatres. tot i així, ells voleun integrar-se al mainstream però mantenit un sistem cooperatiu, que s’allunya de les ordres de marcat imperant. A Itàlia es coneix poc l’autoria catalana (espontàniament citen Belbel, Mayorga, Yllana Teatro o Conde de Torrefiel) però és que a Barcelona també hi ha una informació molt puntual de la dramatúrgia contemporània italiana (tot i els esforços, per exemple, del Teatre Akademia, liderada per la fundació italiana Nando i Elsa Peretti).