Arts escèniques
DENISE DUNCAN
AUTORA RESIDENT DE LA SALA BECKETT
“La cartellera actual encara és molt blanca”
M’he polititzat en els últims anys. M’interessa la discussió, pensar el món des d’un altre lloc. Crec que això es reflecteix en el teatre que estic fent
Em sento catalana. Em reconec com un ‘paquet’ curiós. Perquè soc negra, nascuda a Llatinoamèrica, dona i jove
Emocionar. Denise Duncan és una dramaturga i directora que aporta una mirada ben diferent a la convencional. Perquè escriu des de tres àmbits arraconats encara pels programadors. Com a jove, com a autora i com a representant el sector artístic racialitzat, que volen introduir-se amb normalitat en els repartiments i a les cartelleres d’arreu de Catalunya. Impulsora de La Pulpe Teatro, que està integrada a la plataforma d’El cicló del Tantarantana, acaba de ser designada autora resident a la Sala Beckett. Se li gira feina, aquesta temporada.
Per què una dramaturga té més difícil accedir als teatres públics o més comercials?
Jo crec que és un tema estructural. Vivim en una societat que encara té una estructura masclista i de jerarquia. I això es veu reflectit en el teatre. Com en qualsevol altre àmbit de la societat.
Per què una jove topa amb el sostre de vidre generacional?
M’encanta que em diguin que soc jove perquè he fet 40 anys. Això és molt simbòlic: encara som joves als 40. Si fos així hauríem de pensar que la gent de 25 anys no existeix. Si els de 35-40-45 encara som joves, on és la gent encara més jove? Tenim un sostre, però no és només nostre. També és de la gent que ve al darrere.
Victòria Szpunberg explica que és més atractiu una primera obra com que et confiïn fer una segona obra. Quan parlem de sostre de vidre venim a dir que no està normalitzada, aquesta entrada de noves direccions i dramatúrgies.
Tinc la sensació que abans la carrera era més fluïda. Hem arribat a un punt en què o ets jove o ja estàs instal·lat. Ara, per instal·lar-te trigues una mica més de temps que abans. Jo ja fa uns quants anys que faig teatre. Fins ara he estat als marges i ara començo a tenir una carrera més fluïda. Esperem que sigui així.
Per què costa trobar, de manera natural, persones de diverses cultures a l’escena?
També és per l’estructura del teatre català. No hem normalitzat que tenim una societat molt diversa, perquè ho és, i si camines per qualsevol lloc d’aquest país trobes gent molt diferent. Però als escenaris sembla que encara no es pot fer. La gent busca una versemblança molt específica que té a veure amb el color de pell o altres característiques i, si no ho troba, és estrany. També crec que no hi ha un interès específic. Fins que la gent diversa, de qualsevol tipus, arribi a llocs de poder serà difícil que això es trenqui.
Al metro, fa deu o quinze anys hi havia uns usuaris molt diferents dels d’avui. En canvi, el teatre manté la visibilitat dels usuaris dels metros d’anys enrere.
Exacte. La cartellera encara és molt blanca.
Mirant-ho en positiu, vol dir que la mirada de Denise Duncan sigui molt singular. Perquè parles des d’una òptica que un home blanc i madur, no té. Això hauria de ser un element per voler saber més des d’aquest punt de vista, no?
Com a mínim, tenir la curiositat. Jo entenc que sóc una persona distinta. No només físicament. Jo em sento catalana. Em reconec com un paquet curiós. Perquè sóc negra, nascuda a Llatinoamèrica, dona jove -m’encanta,(riu)-. Però, a més, em sento catalana. Són moltes característiques que sí, la meva visió pot ser diferent a la d’altres persones.
No es tracta tant d’exposar els trets distintius com a element central de les obres de teatre, com que aparegui de manera natural, tangencialment. No cal fer-ne bandera.
No cal. I és que, si la teva intenció és que t’escoltin, has d’anar amb compte amb com ho fas amb aquesta bandera. Jo puc parlar de qualsevol cosa (amb Negrata de merda, que es va fer al Tantarantana a finals de temporada era un front més polititzat). La meva visió és que passa per aquestes interseccions. Qualsevol cosa que digui o expliqui de les meves històries tindrà a veure amb això, perquè és que soc jo. És el punt de partida com a creadora.
Rafa Cruz i Babou Cham es van atrevir a sortir dels marges presentant ‘Rosencratz i Guildersten són morts’. Ells deien: “Nosaltres som llatinoamericà i africà i només ens donen personatges secundaris o els que tenen un perfil molt concret.” Com podem trencar aquesta visió?
No ho hem trencat encara. En segons quines coes, hem anat enrere. En aquest sentit, em sento una mica responsable perquè crec que és part de la meva feina. Si jo puc anar fent teatre (esperem que pugui ser així per molts anys) també m’interessa que no sigui un afer puntual. No només de parlar del tema, sinó que hi hagi actors negres a l’escenari o racialitzats, en general. Perquè això reflectirà la realitat que hi ha al carrer. Fins ara ha estat molt puntual i que ha fet persones molt específiques: Babou Cham, Vicenta Ndongo… però és gent que estava sola. Ara estem més units, hem constituït un col·lectiu que volem anar junts.
Parlarem després de Tinta Negra. Referim-nos ara al cas concret de La Pulpe Teatro. Vau començar el 2011, sortint de l’Institut del Teatre?
Sí, surt del meu treball de fi de carrera. Vaig escriure una obra que es diu Está linda la mar i vaig començar a buscar actors i actrius per representar-la. Ens vam trobar que ens enteníem molt bé, des del principi. Amb una mena de cerimònia, els vaig confessar que els estava demanant el matrimoni artístic. Ha estat un matrimoni molt bo. Ja fa anys que estem junts i juntes, i treballem molt bé. Em sento molt afortunada perquè ara som amics que fem teatre. Al principi, fèiem teatre i temptejàvem si podíem ser amics. Crec que es nota molt. Treballem molt a gust.
Hi ha un cert retorn del concepte de companyia. Hi va haver uns anys que, acabat l’Institut del Teatre cadascú se les campava sol. Ara en companyia s’acullen, s’ajudem…
Perquè la crisi ha fet coses dolentes i d’altres de bones. El retorn de les companyies ha estat una conseqüència positiva. Hem entès que, si ningú m’està trucant per fer res, què és el que vull fer jo. Hi ha una llibertat darrere d’això: amb qui vols treballar, com vols treballar; de què vols parlar, de quina manera. No hi ha la pressió de l’encàrrec: tens la sensació que sense fer el que vols no arribaràs enlloc. M’apunto a la tesi de “Si vols arribar ràpid, ves-hi sol; si vols arribar bé, ves-hi amb companyia”.
De què parles en les teves obres? Hi ha temes molt íntims (‘Está linda la mar’) i d’altres de molt més polítics (‘Negrata de merda’) o socials (‘Una dona en el mirall’). Com apareixen els temes a l’escena?
Abans de res, és molt curiós perquè jo tinc la sensació que hi ha coses més íntimes a Negrata de merda, però com a directora i dramaturga he trobat la manera que estiguin més amagats. Em sento més despullada amb Negrata de merda que amb Está linda la mar. Crec que és un camí natural que fem les persones que escrivim: al principi, parlem de coses molt properes i molt nostres. El meu primer text es deia Negra i ja parlava de la meva experiència de ser una persona negra en aquest món tan blanc. Está linda la mar sí que tenia coses personals, i hi havia qui es pensava que era autobiogràfic.
A ‘Negrata...’. introdueixes referències que t’han dit pel carrer.
Sí, però he fet el pas de voler explicar històries que no només m’importin a mi. Tinc la sensació que , al principi, expliquem les nostres coses i després, fent servir el mateix naveguem cap a un altre lloc. Encara que soc jove (i m’agrada molt) també crec que estic madurant. Per a mi, hi ha una responsabilitat del teatre i de l’art en general. Penso que el teatre ha de ser polític. Si en fuig, també ho és. Pots no parlar del món que t’envolta i t’afecta, però això també és una decisió política, i diu coses de tu. Formo part d’un parell de col·lectius i m’he polititzat en els últims anys. M’interessa molt la discussió, pensar el món des d’un altre lloc. Crec que això es reflecteix en el teatre que estic fent.
A ‘Negrata de merda’ vau posar un anunci a Facebook. I us van posar una alarma que us el censuraven per la paraula “merda” no per la referència “negrata”. Quina por, no?
Sí, impressionant. Vam pagar aquests anuncis. Va circular un dia i, al segon, el van treure i ens van enviar aquest missatge. Van considerar grollera la paraula merda. Pots dir negrata, però no merda: Això ens reforça més el missatge de l’obra.
Això, o que l’algoritme no detecta el concepte “Negrata”?
És clar, però la màquina, l’ha programada algú. I, en tot cas, no ha pensat en aquestes coses. Per a la màquina “negrata” no deu existir i per tant no hi detecta alarma: no cal parlar d’aquest tema.
Parlaves abans que estàs vinculada a dos projectes. Un d’ells és el Col·lectiu. Qui sou?
El Col·lectiu és un grup molt gran de companyies de teatre independent. La idea general és intentar que la feina de les companyies no sigui tan precària. Ara lluitem perquè les sales donin un 70% de la taquilla, però l’objectiu és arribar a cobrar un caixet. Això implica canviar la visió de les sales i també de tota l’estructura de polítiques culturals.Fa uns anys era una cosa molt estranya, el naixement de companyies; ara és molt comú. Com les hem d’atendre si és tan comú? Com fem per evitar-los la precarització?
La Pulpe Teatro està al Cicló del Tantarantana. Aquest programa empodera les companyies i que també vol fer pedagogia: que elles entenguin també quines són les dificultats de la mateixa sala.
El Cicló és un lloc meravellós per entendre això. No hi ets per exhibir un espectacle sinó que ets part del teatre: entens molt bé com funciona; quina feina fa cadascú, quina és la teva responsabilitat. En això, El Cicló és determinant. Seria meravellós que tinguessin el triple de recursos per acollir el triple de companyies. És una feina estupenda per a tu també, també, que t’ajuda a entendre les sales petites.
Que el Tantarantana sigui fàbrica de creació des de fa un parell d’anys ha ajudat a consolidar El cicló, no? Ara tenen un suport potent de l’Icub.
Sí, i crec que hi ha un intercanvi. Ells t’ensenyen coses però també crec que ells estan aprenent molt de les companyies. Perquè són molt diverses, funcionem diferent però totes estan trobant la manera de fer que sigui una xarxa, un lloc on estàs còmode. Al Tantarantana em sento a casa. Ara en tindré dues.
A més que La Pulpe Teatro sigui al Cicló, ets l’autora resident de la temporada 2019/20 dela Sala Beckett. Sorprèn que totes les autores residents hagin estat dones. Això és discriminació positiva?
Vaig parlar d’això amb l’Aina Tur, l’encarregada de programació de la Sala Beckett i em deia: “Ha estat una casualitat: hem triat el projecte que estava millor.” Ara ens sentim amb més seguretat per presentar-nos a places amb un projecte confiant que, si el projecte és bo, t’agafaran. Independentment, de si ets una dona o un home. És una casualitat. Si no ho fos, també em semblaria bé.
Què implica ser autora de la Beckett?
La part més important és que la sala et dona recursos per escriure una obra de teatre, que s’estrenarà a la Sala, també formes part del consell editorial de la revista Pausa, fas assessorament en projectes o textos que arribin a la Beckett (s’ha de redactar una fitxa de lectura). Ets part de la casa.
També permet una oportunitat a la internacionalització?
No ho sé del cert. Espero que sí. És veritat que la Beckett permet una projecció dels autors cap enfora que és molt més potent que la que pots tenir en un altre lloc.
Amb La Pulpe també vas presentar obres a Costa Rica?
Vam fer una obra que es deia Baile y son de don Patricio Carambola, una sàtira política. Era una coproducció amb una companyia de Costa Rica i amb una ajuda d’IberEscena. Hi vam anar amb dos actors i l’escenògraf. La resta de l’equip era de Costa Rica. Molt divertit. Per a mi va ser molt ric perquè també fa molts anys que estic aquí. I tornar i fer teatre allà va ser un viatge interessant.(gent del meu equip i també de Costa Rica.).
També has rebut un suport de la Fundació SGAE.
Ara tot just he acabat un text que es diu Banzo o el de las ancestras, que és una beca de la Fundacio SGAE. També vam coincidir amb la Victòria Szpunberg (autora resident de la Beckett 2018/19). Ens trobàvem a l’AVE amunt i avall. Ha estat molt interessant. Amb la SGAE, de casualitat, també érem sis dones. I ha estat un procés molt interessant.
Què fèieu en comú? Us comentàveu els textos?
Sí. José Sanchis Sinisterra feia la coordinació dels projectes. Cadascuna portava els seus projectes, els comentàvem, llegíem escenes, fèiem observacions o crítiques, mensualment. Durant sis mesos. I després això formarà part d’un llibre que es publicarà en breu. El repte seria aconseguir estrenar-ho.
La SGAE serà el primer interessat a estrenar-ho?
L’únic problema del meu text és que el repartiment és molt gran. Però vaig decidir que, per una vegada, no pensaria en la part de producció sinó en les meves necessitats artístiques i d’escriptura.
David Espinosa també va voler fer un espectacle de gran format, cansat de pensar per a repartiments en què estava sol o amb la seva companya. La va titular ‘Mi gran obra’. I l’ha duta a terme perquè els personatges són figuretes de maqueta de tren. És un treball que ha voltat per tot el món.
Trobarem la manera d’estrenar-la. A més, si ho penses hi ha moltes obres amb un repartiment gran. El que costa és arribar als llocs on es produeixen, però ho aconseguiré (riu). Soc molt constant.
Ens faltava parlar de Tinta Negra, l’altre col·lectiu al qual estàs vinculada. Neix arran de la polèmica d’‘Àngels a Amèrica’.
Ja ens coneixíem uns quants, per separat. Aquest tema va fer que féssim pinya. Sobre el cas concret d’Àngels a Amèrica, estic convençuda que no és un problema ni del director ni del teatre. Sí que és responsabilitat d’ells, però és un problema molt més gran. Qualsevol tipus de discriminació té a veure amb l’estructura. No és una persona, aquell director o aquella circumstància. Hi ha moltes més coses al voltant d’això. Tinta Negra ha estat un lloc per trobar-nos i parlar. Som germans. Un dels actors del grup és del Brasil i deia: “Mai m’hauria imaginat que la meva família catalana seria negra.” De sobte, sents que no estàs sola.
Sovint, la incorporació d’actors racialitzats en un repartiment és per a papers de servents, de classe baixa. Un intèrpret ha de poder aspirar a qualsevol paper.
Des del Col·lectiu entenem que hi ha diferents etapes. Primer hem de ser als llocs on el text indica que hi hem de ser (a Àngels a Amèrica s’exigia que l’infermer de la planta dels malalts de sida fos negre perquè els blancs no volien ser-hi per por a contagi). Més endavant, haurem de mirar quins tipus de rols desenvolupen aquests personatges, si es tracta i com, el debat de la raça. Per a nosaltres, l’ideal és arribar al càsting divers, que fos igual si ets blanc, negre, xinès o el que sigui. I que la versemblança no fos tan tancada. Que n’hi hagi prou amb ser un actor i facis servir les teves eines per a qualsevol paper.
Temptejant també amb el teatre comercial
Denise Duncan va ser la dramaturga, amb Martí Torras, de l’aventura La taverna dels bufons, que unia Carles Canut i Joan Pera. Es va preparar quan se sabia que Canut tenia una malaltia avançada –“Ell tenia una energia vital”, recorda Duncan–. L’obra es va estrenar el Nadal del 2016 i va estar en cartell fins a principi del 2017. Canut encara va poder intervenir en una comèdia, aquesta de gran èxit: Adossats. L’actor va aguantar tota la temporada però no va tenir temps de participar en la reposició de la següent. Duncan guarda un bon record de La taverna... (“Estic molt agraïda, encara que no fos l’èxit de la temporada”). Admet que si hagués anat bé, probablement els haguessin ofert més encàrrecs. “Però sense rancúnia, quan una empresa privada fa una inversió, ha de treure’n un profit. Però jo intento no pensar massa en aquestes coses. Sí que penso en el públic, és la meva responsabilitat: faig teatre per a la gent, no per a mi. Però intento evitar pensar què passarà amb mi si una obra va malament. Jo intento fer les coses el millor que puc, amb les circumstàncies específiques de cada producció i si va bé, perfecte. L’avantatge dels que fem teatre és que és efímer. No es pot treballar amb la pressió de la perfecció. Perquè si no, no provaries res.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
