Cultura

Desitjos, bombes i fado

Mazoni mostra a Vic la contundència de ‘Desig imbècil’, Refree sacseja el llegat d’Amália Rodrigues i Lagartija Nick estrenen un ‘poema simfònic’ sobre la guerra

El bisbalenc va tocar les cançons més “estranyes” que ha fet mai i va recuperar ‘Eufòria’

Presentacions importants de discos –en una ciutat, ironies de la vida, que fa dos mesos va perdre la seva última botiga de discos, l’enyorada Martulina– ahir al Mercat de Música Viva de Vic. Mazoni va fer-hi l’estrena absoluta del seu Desig imbècil; Raül Fernàndez Refree, amb la portuguesa Lina, va presentar-hi el seu nou desafiament, aquesta vegada amb el fado de protagonista, i els granadins Lagartija Nick (“Sargantana Nick”, van presentar-se), grup amb una especial relació amb el Mercat d’ençà que, amb Enrique Morente, van gestar l’ara històric Omega en l’edició del 1996, van estrenar Los cielos cabizbajos, un ambiciós poema simfònic interpretat amb l’Ensemble del Conservatori del Liceu i Arsinnova Cor de Cambra.

Amb Mazoni, la sensació és que, després d’un disc en anglès i un disc en acústic que, potser, van desconcertar alguns fans, ha reconnectat amb l’esperit de discos com ara Eufòria 5 Esperança 0. Amb una espectacular Gibson Explorer nova de trinca ideal, segons ens comentava poc abans del xou, per a guitarristes esquerrans com ell, Mazoni va desplegar tota la contundència i visceralitat, a vegades punk, en d’altres glam, que amaga Desig imbècil. Amb Aleix Bou a la bateria i Natán Arbó –substitut circumstancial del cada vegada més sol·licitat Miquel Sospedra, ara també amb Amaia– al baix, el bisbalenc va posar-se el públic de l’Atlàntida a la butxaca amb les que, segons ell, són les cançons més “estranyes” que ha fet mai (El crim de les germanes Amanita i Jaume Pla); un tema optimista (“Ho he aconseguit!”, va dir orgullós) titulat M’han sortit dues ales, i tres velles cançons –Eufòria, Purgatori i A.I.L.O.D.I.U.– més que adients per al seu nou rumb.

Refree, per la seva part, va erigir-se una estona abans com l’altre gran nom de la jornada. Va presentar-se amb la jove cantant portuguesa de fado Lina, gran estudiosa de l’obra d’Amália Rodrigues, amb qui es basaria el gruix del repertori, i, al piano en lloc de la guitarra, va corrompre aquesta música lisboeta amb més electrònica però amb un esperit semblant a com, fa un parell d’anys, ho va fer amb el flamenc acompanyat de Rosalía. Preciosa veu, la de Lina, i expectació per escoltar el disc que publicaran a començaments de l’any vinent.

El muntatge de Lagartija Nick, d’altra banda, va construir-se a partir d’una obra que Jesús Arias, germà d’Antonio Arias, el rostre més visible del grup, va deixar abans de morir, un homenatge a ciutats devastades per les bombes, com ara Nagasaki, Gernika o Sarajevo. A la desolació que transmetia la música va sumar-se un excel·lent treball d’il·luminació, a càrrec de Cube.bz (el mateix col·lectiu que, dimecres a Vic, va idear l’espectacle inaugural de Juliane Heinemann) i amb llums evocant un bombardeig.

Ahir a Vic, també, Joan Masdéu va presentar el seu nou treball, on recupera cançons de Whiskyn’s per celebrar els 25 anys del seu antic grup, i formacions com ara Koers i Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic van encetar la programació festiva en espais oberts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.