Cultura

JOSEP NAVARRO SANTAEULÀLIA

ESCRIPTOR

“Escriure és també una forma de venjança”

Sembla que tots els escriptors estem abocats a parlar de la guerra en algun moment de la nostra carrera
En la literatura sempre que decideixes parlar del passat en realitat estàs fent també una lectura del present

En la seva nova novel·la, Banderes dels altres (Proa), JN Navarro, un escriptor de cocció lenta, tal com ell mateix es defineix, torna a abordar el dolor que van deixar les ferides obertes de la guerra civil espanyola després d’haver-ho fet a la seva anterior obra, La sorra vermella, també amb Proa.

Vostè afirma que quan escriu ficció li agrada centrar-se en l’ara, “en el precís moment que vivim”. Potser per això obre la novel·la amb una cita d’Oriol Junqueras, treta dels contes que el líder d’ERC ha escrit des de la presó, amb una clara intenció de connectar el dolor del passat amb la injustícia del present.
Sempre que parles del passat estàs fent una lectura del present. O, dit d’una altra manera, per parlar del present a vegades va bé parlar del passat. Moltes de les coses que ens afecten ara tenen un paral·lelisme molt clar amb el que passava als anys quaranta, després de la guerra civil espanyola. Per això vaig agafar el llibre d’en Junqueras, buscant una frase.
Més paral·lelisme amb el present. Mentre enregistrem aquesta entrevista el Tribunal Suprem ha permès l’exhumació de Franco i això ha servit una vegada més per constatar la vigència del franquisme i d’aquests bàndols eternament enfrontats, ara sortosament en temps de pau.
Literàriament, i cinematogràficament també, és un tema inexhaurible. Sembla que tots els escriptors estem abocats o gairebé condemnats a parlar-ne en algun moment de la nostra carrera. De totes maneres, La sorra vermella era més èpica, hi sortia una batalla i tot. Aquesta, en canvi, parla més de la vida quotidiana, dels petits detalls dels anys quaranta i cinquanta. Formen un mateix cicle però són dues obres molt diferents.
A La sorra vermella hi va dedicar set anys, llegint dietaris, diaris, llibres d’història, memòries. Banderes dels altres, en canvi, ha tardat només dos anys a publicar-la. Ha canviat el seu ritme a l’hora de treballar?
Sí, molt, perquè com dic són dos treballs molt diferents. Banderes dels altres no m’ha requerit gaire procés de documentació; m’he basat en coses que conec. L’escenari principal és Banyoles i el conec molt bé.
Respectar les banderes dels altres, aquesta podria ser una de les conclusions, donar veu a tots els protagonistes, perquè en una guerra tothom hi perd.
És un llibre ple de cicatrius i de gent que intenta que es tanquin. També hi ha reconciliació de les famílies que el trenta-nou estaven tan enfrontades i que acaben entrellaçades a través de diverses històries d’amor. No és una obra traumàtica però sí plena de personatges que arrosseguen traumes. No volia deixar de banda mai el sentit de l’humor, fins i tot en els moments més patètics.
És veritat, perquè al llibre s’obre pas l’esforç per fer una vida normal malgrat la duresa de l’entorn. Es dona protagonisme a milicians sense pietat, a la família catalana fidel a Franco castigada per la fiscalitat, a una altra família republicana amb el pare exiliat, a l’oficial nacional que obliga un soldat moro a tornar la bicicleta robada a un nen... i, és clar, als que no eren ni rojos ni nacionals.
I als que primer van ser rojos i després nacionals, perquè molta gent es va deixar endur. Fins i tot hi ha l’anècdota de gent que estripava les senyeres del balcó per convertir-les en banderes espanyoles, la qual cosa demostra que la senyera val per dues banderes espanyoles [riu].
La supervivència a vegades et porta a l’equidistància.
Sí, però l’equidistància sempre és falsa. Tots els equidistants que conec són unionistes. No deixen de ser dels que volen pertànyer a Espanya. Si en trobéssim un que digués “jo no vull res, ni ser ni català ni espanyol, el que vull ser és italià” –cosa que estaria molt bé– doncs aleshores aquest sí que seria equidistant.
Parlant de la família franquista que acaba tenint problemes fiscals. Topen amb un fiscal de taxes que porta un cognom que ens resulta familiar: Pérez de los Cobos. És una altra picada d’ullet a l’actualitat?
Era un cognom que em sonava i vaig pensar que podria ser un avantpassat d’aquest que hem hagut de suportar. Escriure és també una forma de venjança, inofensiva. També hi ha un subaltern d’aquest que es diu Millo.
Que també ens sona. Un altre dels temes que toca és l’amor. Al primer capítol trobem una noia que per despit ha enviat un home al front i ara intenta evitar-ho. Les baixades a l’infern també poden estar provocades per l’amor.
Exactament, és una història de despit i remordiment. I aquests personatges que es mouen entre dos pols oposats són els mes interessants. Els que dubten. Aquesta no és una noia cent per cent republicana, anarquista o nacional. És una noia que, com moltes devien fer aquell temps, es mou entre dues aigües, entre contradiccions. La seva relació d’amor està dominada pel despit, perquè considera que el seu xicot ha fet coses que no estan gens bé, i pateix el remordiment de pensar que potser amb la seva reacció l’ha empès a la que segurament serà la mort.
Tot això vostè ho vesteix a partir de la imaginació però també a partir de la traducció oral de les coses que ha sentit a explicar o que veu.
Això em passa. A vegades trobes una força narrativa especial en una anècdota que t’expliquen. Per exemple, quan un pregoner de festa major diu que de petit vivia al costat d’un cinema i que no podia veure les pel·lícules prohibides perquè era massa petit, però a l’estiu quan obrien les finestres podia escoltar les pel·lícules, fer un acte clandestí...
“Veure les pel·lícules amb les orelles”, escriu vostè. Aquest és un passatge que ens connecta directament a una època en què, efectivament, no podies entrar al cinema fins que tenies majoria d’edat o que els pares t’enviaven a dormir abans que s’acabés la pel·lícula a la televisió i la continuaves sentint des del llit.
El món de l’adolescent es pot explicar molt bé a través dels seus drames, fantasies, impulsos, amb aquesta idea del nano que intenta i aconsegueix veure les pel·lícules amb les orelles. En aquest sentit el llibre parla sobre com ens va canviar la vida el cinema, una transformació que es va produir als anys quaranta i cinquanta enmig d’una realitat sòrdida però amb finestres de fantasia que canviaven el món.
I amb censura, la mateixa censura que va prohibir Gilda. La prohibició, la pressió religiosa i, finalment, el plaer de pecar...
Tal com diu l’oncle d’un dels protagonistes, si els censors no parlessin tant d’aquella pel·lícula la gent no se sentiria atreta a anar-la a veure. Només cal prohibir una cosa per despertar les ganes de fer-la. Això ha estat una llei universal de sempre en la criatura humana. Som així.
Segurament estrenada ara Gilda seria vista com una proposta masclista, però ella era una dona poderosa.
Sí, Gilda és una dona molt poderosa però la bufetegen. L’escena principal és el bufeteig de la dona.
Però ella s’hi torna a la seva manera...
Gilda és d’aquelles pel·lícules que et donava l’oportunitat de conèixer un altre tipus de dona. Als anys quaranta en la història del feminisme s’havia fet una gran reculada en relació amb la dona republicana, del model de dones lliures, combatents, jeràrquicament per sobre d’alguns homes. I el cinema nord-americà presentava dones independents, a vegades pèrfides, que utilitzaven la sexualitat per aprofitar-se dels homes i moltes vegades se situaven en un pla superior.
Com a escriptor li agrada combinar veus narratives, la primera persona amb la tercera, els monòlegs, el gènere epistolar. Cal ser exigent amb els lectors.
M’agraden les diverses perspectives. Quan intento explicar una cosa primer m’ho plantejo des dels ulls de qui la viu. I acabo triant la forma que em sembla més eficaç. Per exemple quan parlo de la fàbrica de pells també parlo de les diferents pells dels personatges. Una història vista des de molts ulls i viscuda des de la sensibilitat de moltes pells.
I sense posar guions als diàlegs. Una aposta estilística que darrerament fan altres autors com Ramon Solsona o, en l’àmbit anglosaxó, James Elroy, un escriptor que aquests dies està de gira de promoció per aquí i que no té res a veure amb el seu estil però que, curiosament, també prescindeix dels guions.
Per despullar una narració de coses supèrflues cal suprimir allò que no cal posar. Si utilitzes el passat en la narració i el present en el diàleg, resulta que els guions no són necessaris. Sempre hi ha suficients claus perquè el lector es pugui imaginar qui parla. I estic segur que d’aquesta manera queda més àgil.
I tot això amb una característica que és marca de la casa, una atenció molt acurada pel llenguatge. Per exemple, vostè escriu: “mala xamba”, “el xauxineig dels ous fregint-se”... Paraules i expressions que no s’haurien de deixar perdre, igual com la memòria.
La llengua és la matèria bàsica de la narració. Els escriptors treballem amb paraules i un llibre no és res més que paraules. Per a mi és molt important utilitzar un registre ric. Si recules trenta o quaranta anys pots recórrer a un registre més ric. Què li està passant al nostre pobre català? Que té una hemorràgia de paraules extraordinària. Quan les paraules no s’assemblen al castellà ja sembla que fossin només pròpies de les nostres àvies. Per això acabem agafant les paraules que s’assemblen més al castellà i acabarem com el gallec, que gairebé és una manera diferent de parlar el castellà. I després jo no vull treballar amb un lèxic de mil paraules, com tots els escriptors del món, en vull un de deu mil. I com ho has de fer, això? Doncs senzillament utilitzar totes les paraules que sàpigues i que trobis, tant si avui s’utilitzen com si no.
I no només amb el llenguatge sinó també amb una determinada forma de viure. “Regaven els testos abans de sopar perquè així mentre menjaven els arribava la flaire de la menta i la marialluïsa”, escriu vostè. El paradís perdut.
Abans els estius eren plens de gent que parava la fresca i rere les cases hi solia haver un pati petit on la gent sopava. Aleshores hi havia aquestes plantes, se sentien aquestes olors i els grills i els tòtils. El tòtil és el so més maco d’una nit d’estiu. És com si agaféssim una copa de vi de cristall fi i la toquéssim amb una forquilla dues vegades.
Va treballar molts anys com a docent a l’aula d’acollida al Raval de Barcelona. Una experiència que el va apropar a la necessitat de treballar per a la igualtat d’oportunitats. Tal com diu la frase: l’autèntica pau no és només l’absència de violència sinó la justícia social.
L’origen inicial era més egoista, francament, perquè jo intentava escriure La sorra vermella i un lloc com l’institut del Raval, tan a prop de la Biblioteca de Catalunya, em facilitava passar-hi moltes hores documentant-me. Però amb els mesos aquesta nova feina em va captivar fins al punt que és la més interessant i rica que he fet mai, amb gent de tants països diferents que vaig conèixer. Només d’arribar els ensenyàvem català en unes classes molt divertides, molt plenes d’alegria.
D’aleshores ençà hem reculat unes quantes passes pel que fa a l’acollida. Sobretot veient partits xenòfobs com Vox amb representació parlamentària.
També em preocupa l’empobriment de la llengua catalana. La culpa, si es pot dir així, no és només del poder espanyol; els catalans també hi tenim una gran responsabilitat. La llengua no s’aprèn només a les aules; l’hem de parlar amb educació i cordialitat amb tothom si volen que sobrevisqui.

Un díptic que ja és una trilogia

Nascut a Banyoles,

JN Santaeulàlia signa amb les dues primeres inicials per remarcar l’origen garrotxí del seu segon cognom. Filòleg, poeta, assagista, traductor, ha treballat el relat curt, la novel·la, el llibre de viatges i, entre altres premis, ha guanyat el Serra d’Or de crítica. Banderes dels altres és la segona novel·la consecutiva que tria l’escenari de la guerra civil espanyola, un díptic que d’alguna manera ja és una trilogia perquè el mateix autor recorda que la seva primera obra, Terra negra, ja tocava el tema.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor l’actor i director de doblatge Arseni Corsellas

Barcelona
MÚSICA

Manel presenta ‘Per la bona gent’ enmig del deliri

Barcelona

Les clàssiques pors

Barcelona
Marta Nieto
Actriu

“Quan algú desapareix, no es tanca mai la ferida”

Barcelona

El barber que canta

cassà de la selva

No només escudella

Girona

Qui és Idrissa Diallo?

Barcelona

‘Nos défaites’ guanya el festival L’Alternativa

Barcelona
El malestar de la música
Crítica
cinema

El malestar de la música