Una mera il·lusió

L’accés al Liceu des de la Rambla estava tancat i s’havia d’entrar al teatre fent una fila pel carrer. Tot plegat, per representar amb no sé quina mena de glamur l’inici de la temporada en la celebració del vintè aniversari de la reinauguració. Una catifa vermella i tanta parafernàlia perquè hi desfilessin polítics (ministres socialistes, consellers del govern “independentista”, alcaldessa dels comuns) escenificant un moment de confluència en plena tensió en la vigília d’una sentència judicial? Això, mentre el teatre estava ocupat per la plana major de l’empresariat català, dominant en el seu teatre públic, amb uns quants comparses, entre els quals, gent de les faunes teatral i periodística. I és així que la temporada es va inaugurar com si al país no hi passés res. Cap mostra de dissensió, cap protesta, ni tan sols cap inquietud. Vaig sentir un cert malestar, una vergonya de ser-hi.

El cas és que, un cop van arribar els polítics, un vídeo va lloar amb imatges i la veu solemne de Lluís Soler “totes les emocions” viscudes en aquell teatre. Retòrica buida, complaença burgesa en la sensibilitat estètica. I és així que va començar una nova Turandot, amb els enigmes per desxifrar de la principessa, per recordar que, com si la vida seguís igual, vint anys abans n’hi va haver un altre muntatge per reobrir un teatre a imatge i semblança del que va cremar-se. Una nova Turandot amb imatges flotants que volen crear la sensació que l’escenari és un reflex d’una societat on estem empresonats a la tecnologia, representada com una màquina exterminadora, i a les imatges virtuals que creen un món paral·lel. Una mera il·lusió, un parany, un esclavatge. Com també ho pot semblar el mateix muntatge amb direcció escènica de Francesc Aleu: només un decorat on sempre passen coses per mantenir distret l’espectador i, amb una aparença de modernitat, sotmetre’l a l’espectacularitat. Una barreja de referències que duen a pensar en un encreuament de Metropolis, de Fritz Lang, i Tron, de Steven Lisberger.

Al final es pot entreveure una idea estimable: Calaf es queda sol amb la seva victòria, desemmascarat en el seu intent de posseir una dona que, havent exercit la crueltat per protegir-se de la violència masculina, aleshores es reconeix en una víctima: Liu, el cadàver de la qual roman mentre s’esdevé el duet final entre Calaf i Liu, que reconeix l’existència de l’Amor en la pobra esclava: la dona sacrificada que, tanmateix, és una altra invenció masculina que complementa la de la dona fatal. Liu, en tot cas, és sublimada en aquest muntatge, de la mateixa manera que, per sobre d’una apagada Iréne Theorin (Turandot) i d’un sòlid Jorge de León (Calaf), van excel·lir els pianissimi i la delicadesa d’Ermonela Jaho en les dues àries de l’esclava. Això, mentre l’Orquestra del Liceu, dirigida pel titular Josep Pons, va semblar que feia evident que, per sobre del lirisme de Puccini, a Turandot s’hi imposa l’ampul·lositat i l’efectisme.