Manuel Costa-Pau

ESCRIPTOR, EDITOR I INTEL·LECTUAL EMPORDANÈS

«Sóc apàtrida no pas per devoció sinó perquè he estat estranger a la meva terra»

Manuel Costa-Pau explica alguns aspectes de la seva vida a partir de la seva última novel·la, «Janna», que acaba de publicar i en què fa algunes reflexions sobre la transformació brutal que ha experimentat el món rural i la pagesia, especialment a l'Empordà

Manuel Costa-Pau (Garriguella, 1936). Als tres anys es va exiliar amb la seva família a la Catalunya del Nord. Va viure uns anys a Ceret. De tornada, ho va fer a Portbou, Vilajuïga i Figures. Es va dedicar a l'ensenyament abans d'entrar en el món editorial. Es va donar a conèixer com a poeta amb el llibre Mont Perdut (Barcelona, 1955). Ha estat activista cultural i subversiu i ha col·laborat en moltes publicacions. En narrativa és autor de Sempre sentíem parlar de la guerra (1968), Història d'un home errat (1969) i Conte d'amor (1971), i com a assagista ha publicat, entre altres volums, Turistes, sirenes i gent del país (1967).
Premsa clandestina
Els meus inicis com a escriptor s'han d'anar a buscar en aquells opuscles subversius en què hi posava prou imaginació
Escriptor
Ara em podré dedicar a fer una sola cosa del llegir i del viure; l'escriure s'hi sobreentén
ciutadà del món
Jo sóc del món, però el meu referent és l'Empordà, o com a màxim la regió de Tramuntana
Novel·la
En la meva narració sempre hi ha vivències; jo no invento mai res. Desfiguro la realitat
Consultes populars
Jo diria als partits: ‘A veure si ara us en sortiu. A veure si ara us picarem la cresta'

Els qui han trac­tat Manuel Costa-Pau que­den d'entrada acla­pa­rats per la seva forta per­so­na­li­tat i, tal com diu Isa­bel-Clara Simó en el lli­bre Racons de la memòria (Edi­ci­ons 62), que­den també «ena­mo­rats de la seva intel·ligència i el seu vivíssim do d'obser­vació». Entre­vis­tar Manuel Costa-Pau no ha estat gens fàcil, pri­mer perquè es va fer pre­gar i després perquè con­cer­tar la tro­bada, en un dia i una hora, va ser encara més com­pli­cat. Manuel Costa-Pau volia por­tar-me abans el seu últim lli­bre, Janna (Lli­bres del Segle), que la impremta no li va lliu­rar fins al dia de Sant Jordi i que per això no va poder posar al cos­tat de les nove­tats edi­to­ri­als del dia del lli­bre. Final­ment vam poder con­ver­sar llar­ga­ment, i com també molt bé diu Clara Simó, «ell xer­rava i jo escol­tava».

–Quant temps feia que no trèieu un lli­bre propi, com a autor i no com a edi­tor?
–«Ara feia molt temps.»
–Entre d'altres, vau publi­car un tre­ball molt diver­tit i que va tenir molt d'èxit sobre el feno­men turístic?
–«En el seu temps vaig publi­car un lli­bre que va ser un èxit lite­rari, Turis­tes, sire­nes i gent del país; això era l'any 1967, el va edi­tar Ariel i es va tra­duir a diver­sos idi­o­mes, fins i tot al txec. Va ser una època joiosa. Amb els cèntims adqui­rits del lli­bre vaig anar a viure a Gaüses i això em va aju­dar a deci­dir anar dei­xant l'ense­nya­ment i anar entrant en el món lite­rari.»
–Va ser una bona època?
–«En aquells anys hi va haver una gran represa; jo ja publi­cava a la revista La Girafa, que diri­gia Rafael Borràs. Paco Can­del havia tret el lli­bre Els altres cata­lans. Va ser un moment impor­tant; aquells dies havia sen­tit dir a gent pro­pera al cata­la­nisme més dretà, més con­ser­va­dor, que ‘quan Franco es mori, què en farem de tants cas­te­llans'.»
–Pen­sa­ven i volien can­viar el país?
–«Ningú se sen­tia capaç de pen­sar que mai cap espa­nyol pogués par­lar català. Perquè era tan per­se­guit el català i la gent hi estava tan ficada que, és clar, els altres havien de resis­tir per refer Cata­lu­nya. I es deia que què en farem d'aquests espa­nyols, que ales­ho­res en deien xar­ne­gos. Paco Can­del va ser la solució. I un dels ins­pi­ra­dors, Àngel Car­mona, en publi­car Les dues Cata­lu­nyes. La solució era que els cas­te­llans a Cata­lu­nya també eren cata­lans. La deno­mi­nació d'Els altres cata­lans va ser una solució per a tots el polítics, va ser genial i molts autors i intel·lec­tu­als espa­nyols que hi havia a la Bar­ce­lona cul­tu­ral hi van tro­bar també la seva solució. Per mi és l'epi­sodi més interes­sant de la inte­gració.»
–Vau ser arti­cu­lista, abans d'escrip­tor?
–«Un dels meus avan­tat­ges lite­ra­ris en la incor­po­ració a la represa cul­tu­ral, que era evi­dent­ment política, és que vaig apren­dre a reduir, a ser econòmic amb l'escrip­tura, sal­vant la riquesa lingüística, i sent eficaç redac­tant fulls i opus­cles sub­ver­sius.»
–Lite­ra­tura de clan­des­ti­ni­tat?
–«A part de les col·labo­ra­ci­ons literàries al Tele/ Express i Tele-Estel amb Ibáñez Esco­fet, hi havia uns opus­cles sub­ver­sius en què hi posava ima­gi­nació, encara que havíem de ser rea­lis­tes perquè ens adreçàvem a uns pos­si­bles mili­tants. És una etapa que fa part de la meva auto­cons­trucció.»
–De què eren aquests pas­quins?
–«Vaig reme­nar durant anys al PSUC i també a Ban­dera Roja, fins que, desen­ga­nyat de la tran­sició, em vaig apun­tar, a través del PSAN i l'MDT, a la post Assem­blea de Cata­lu­nya. Veient que això duia allà on va dur.»
–Isa­bel-Clara Simó diu que sou un escrip­tor de raça i que és una llàstima que no escri­viu. És millor fer d'edi­tor?
–«Ara m'hi torno a posar. Si faig això em podré dedi­car a fer una sola cosa del lle­gir i del viure. L'escriure ja no li poso perquè s'hi sobre­entén.»
–Per què, Janna?
–«És el nom d'una dona. Hi ha una amis­tat mas­cu­lina i tres dones a l'entorn. Una d'elles és Janna. Es diu Janna perquè és ros­se­llo­nesa i és una manera de dir Joana en patuès, en català del nord.»
–És una novel·la?
–«És una novel·la d'un cicle nar­ra­tiu. Des que vaig tor­nar de Bar­ce­lona cap aquí he assis­tit a un canvi extra­or­di­nari de la soci­e­tat en el món rural empor­danès.»
–Sou empor­danès?
–«Jo sóc del món, però el meu refe­rent és l'Empordà, o com a màxim la regió de Tra­mun­tana, que és el Ros­selló, el Valles­pir i l'Empordà. Això que mai ha pogut ser, però que a l'alta edat mit­jana va for­mar el comp­tat del Ros­selló-Empúries. A la Geo­gra­fia de Cata­lu­nya hi ha introduït el con­cepte de la regió de Tra­mun­tana. Es merei­xe­ria una vegue­ria amb la doble capi­ta­li­tat de Figue­res i Per­pinyà.»
–Retra­teu aquest canvi social?
–«En tor­nar aquí, jo he assis­tit –sem­bla men­tida i me'n faig creus– a un canvi total de la soci­e­tat, fins al punt que aque­lla divisió clàssica entre pro­pi­e­ta­ris gros­sos, un o dos en cada poble, uns page­sos mit­jans i la ter­re­gada des­a­pa­reix amb el des­ar­ro­lisme que Jaime Camino pro­di­gi­o­sa­ment i con­cep­tu­al­ment ha traduït com los feli­ces 60. En aquests temps des­a­pa­rei­xen radi­cal­ment, dels pobles de l'Empordà, gai­rebé el cent per cent dels mos­sos de la mà d'obra de pagès.»
–I com es pro­du­eix aquest feno­men?
–«Els page­sos pri­mer se'n van a Figue­res. Per això hi ha tants mecànics a Figue­res, que va arri­bar a ser el segon cen­tre pro­duc­tor de bici­cle­tes de l'Estat espa­nyol després d'Eibar; això s'ha de tenir ben pre­sent.»
–Rieju, Gim­son...?
–«A can Quer feien el tren d'ater­ratge del Con­corde, amb mecànics de gran perícia i d'una habi­li­tat extra­or­dinària. Indústries Fita. Va ser genial; tota la indústria va tenir una mà d'obra extra­or­dinària. Allò que en ter­mes mar­xis­tes en diríem la força de tre­ball de la page­sia.»
–I al camp, qui hi va que­dar?
–«Va que­dar-hi el trist pagès –l'home i la dona– cre­mant-se, des­truint-se, i encara n'hi queda algun, però tots han aca­bat venent-se les pro­pi­e­tats. S'ha venut tot.»
–La clau deu ser qui ho va com­prar?
–«Qui ho va com­prar té a veure amb aquell altre gran feno­men que apa­reix en el meu lli­bre Turis­tes, sire­nes i gent del país i que és la gran invasió. Això va sig­ni­fi­car por­tar capi­tal i va com­por­tar una altra capi­ta­lit­zació que va per­me­tre que crei­xes­sin unes altres empre­ses indus­tri­als. L'hos­ta­le­ria ve d'aquí, i és clar, tam­poc podries par­lar avui d'en Roca, que neix d'aquí, si no s'hagués fet aquest pas enda­vant. I és d'aquesta manera que la lite­ra­tura es bar­reja amb la filo­so­fia, amb la soci­o­lo­gia i tot ple­gat.»
–Aquests can­vis els tro­bem sem­pre en la vos­tra obra?
–«Després de la Guerra dels Remen­ces, un canvi de soci­e­tat tan impor­tant no s'ha vist mai. Aquesta crítica en aquest meu cicle nar­ra­tiu va sobre això. Maria Àngels Anglada, quan parla del meu estil diu que allò que ‘fa més sug­ges­tius els seus relats, però, per damunt dels matei­xos propòsits de l'autor, és la dialèctica mite-rea­li­tat que hi podem obser­var. Aquesta dua­li­tat em recorda algu­nes de les nar­ra­ci­ons de Cesare Pavese, sobre­tot la part que es desen­vo­lupa en pobles rurals del Pie­mont.' És això, els pobles rurals dels Països Cata­lans que és l'Empordà.»
–La seva nar­ra­tiva es basa en el mite-rea­li­tat?
–«Vol dir que aque­lles rea­li­tats que jo explico ja no hi són, perquè hi ha hagut aquest canvi tan radi­cal, però en queda el mite. Una cosa que jo observo en pin­tors i artis­tes de l'Empordà és que tenen enyo­rança d'aquest mite que des­co­nei­xen, i aquí hi ha el mis­teri d'aquesta meva nar­ra­tiva.»
–Què passa a Ceret?
–«El cen­tre de la nar­ració de Janna és Ceret.»
–Allà hi ha vivències d'una etapa de la vos­tra vida?
–«En la meva nar­ració sem­pre hi ha vivències, jo no invento mai res. En tot cas, des­fi­guro la rea­li­tat per mirar si des­fi­gu­rant-la puc inven­tar quel­com. Aquesta és la feina del món de l'escrip­tor, el món de Kafka...»
–Repre­senta l'exili?
–«Ceret és el retro­ba­ment dels fills dels refu­gi­ats. Jo sóc un fill de refu­giat i tinc parents aquí i allà. I de sobte el món d'aquí i d'allà són mis­te­ri­o­sos l'un i l'altre, tot i que són pro­pers, perquè la gent es tro­bava als bate­jos i als casa­ments (o les bodes, la gent parla de les bodes) amb la rup­tura de les fron­te­res; amb les esto­nes de fron­tera tan­cada de sobte les famílies i els parents ens vam con­ver­tir en uns estranys. En certa manera és aquest moment en què ens tor­nem a interes­sar per les històries de l'exili i volem recu­pe­rar la memòria històrica dels nos­tres avant­pas­sats.»
–Del des­encís de la tran­sició a les con­sul­tes popu­lars?
–«Estem en un procés novíssim de represa; ho fem amb l'espe­rit assem­ble­ari de l'Assem­blea de Cata­lu­nya.»
–Les con­sul­tes arri­ba­ran a algun lloc? I els par­tits, ho accep­ta­ran?
–«Ara tor­nem a viure un moment d'enfron­ta­ment dialèctic que té un gran abast. Jo, des d'aquest pur ins­tint d'ensu­mar i des d'una radi­cal volun­tat, faria un des­a­fi­a­ment i diria direc­ta­ment als par­tits: ‘A veure si ara us en sor­ti­reu. A veure si encara us pica­rem la cresta'.»
–Sou un patri­ota?
–«Sóc apàtrida no pas per devoció, si no per obli­gació. Des que vaig tor­nar de l'exili amb el meu pare, vaig ser estran­ger a la meva pàtria. Vaig tro­bar la llen­gua pro­hi­bida i tot ple de con­sig­nes falan­gis­tes, sense ràdio i sense res. Més que patri­ota, sí que em puc haver sen­tit un llui­ta­dor per la comu­ni­tat. Si d'això se'n diu patri­o­tisme, doncs sóc patri­ota, però només com a desi­deràtum, perquè no m'ho crec.»

– Actu­al­ment regen­teu l'edi­to­rial Lli­bres de Segle. No sou pas nou en aquest món dels lli­bres?

– «Vaig ser durant cinc anys direc­tor edi­to­rial de Lli­bres de l'Índex, vaig estar a Alfa­guara i a Ediba. Sem­pre he estat en el món edi­to­rial, començant pel com­bat per la cul­tura, a banda de la meva vocació literària de pro­duir lli­bres. Desen­ga­nyem-nos, hi ha lite­ra­tura i pen­sa­ment. La cosa fona­men­tal és pen­sa­ment i lite­ra­tura. Jo no puc des­vin­cu­lar de la meva vocació d'ado­les­cent redac­tor d'opus­cles i fulls clan­des­tins. No vull dei­xar la meva feina d'edi­tor, però cada vegada donaré més importància a la meva pròpia obra. Dar­rere els opus­cles va venir la poe­sia i després va néixer la con­dició d'edi­tor en els anys 60, quan hi va haver una represa edi­to­rial impor­tant i de fer­mesa en les posi­ci­ons cata­la­nes amb pre­ten­si­ons de par­ti­ci­par en el món amb la cul­tura i empal­mant en la història.»
– Els Costa-Pau són una nis­saga d'escrip­tors, poe­tes i peri­o­dis­tes?
– «Saps d'on ve, això? Tinc una novel·la que es deia Sem­pre he sen­tit par­lar de la guerra, l'haig de recu­pe­rar, estava a punt de publi­car-la i la vaig per­dre. A casa sem­pre sentíem par­lar de la guerra, sen­tir nar­ra­ci­ons e un to de gran nau­fragi...A part de la fusta per­so­nal hi ha com una remor, l'alta remor dels pins d'uns bosc del qual ens han par­lat tant, i això es comu­nica... Hi ha un fons comú, una remor de bosc sub­ja­cent..


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.