Cultura

Ferran Palau

MÚSIC

“Volia fer un disc que sonés ‘mainstream’ total”

No estic en un moment en què necessiti treure dimonis, sinó tot el contrari

Ens trobem amb Ferran Palau (Esparreguera, 1983) just en el moment en què s’anuncia la sentència del procés, “tristes notícies” que el porten a anul·lar immediatament un concert previst per aquell dia. Compareix amb una guitarra i la mateixa gorra, amb una P de Palau estampada al mig, que llueix en la portada del seu nou disc, Kevin, un dels més reeixits de l’any en matèria pop a Catalunya. “Ja hem venut 600 gorres com aquesta”, exclama ben content. “Va començar sent una estupidesa però... ja ho veus, s’ha convertit en un element distintiu!” Kevin, com Blanc (2018) i Santa Ferida (2015), no arriba a la mitja hora i serà presentat en societat el 14 de novembre a Lleida i el 20 de desembre –amb El Petit de Cal Eril– a l’Apolo de Barcelona.

Qui és en Kevin?
No en tinc ni idea, la veritat. Amb els amics, o la família, es generen llenguatges, maneres de dir les coses, que només tenen sentit en aquell entorn. Amb el meu fill, per exemple, ens diem ambècil tot el dia i amb això de Kevin va passar el mateix. Vaig començar dient-li a ell –“Què passa, Kevin?”– i vaig acabar dient-ho a tothom. Quan he de buscar un títol per al disc sempre em passa el mateix: tinc una paraula al cap, intento fugir-ne, no me’n surto, i quan s’apropa el dia de portar el disc a fàbrica, em rendeixo! Kevin és un bona marca, però. Una bona samarreta, un bon adhesiu i, per a mi, crear un concepte que pugui identificar-se amb el meu univers, com també ho fan les gorres, és important.
No és un exercici aliè al món del rock. Des de Ziggy Stardust a John Boy.
Sí, exacte. De fet, la idea estava ja molt avançada quan Tyler, The Creator [un popular rapper nord-americà] va treure Igor [el seu cinquè disc, publicat el maig passat]. Vaig pensar: mira, tu, un altre a qui se li ha acudit el mateix!
Hi ha, en aquest disc, molts punts en comú amb ‘Blanc’, publicat fa només un any i mig?
Sí, ja que abans de publicar Blanc ja estava treballant en algunes cançons de Kevin i l’he escrit i gravat tot durant la gira de Blanc. Tot forma part d’una mateixa etapa. Amb Kevin, crec, he assolit idees que, a Blanc, estaven només dibuixades. És més polit, quant a so i producció.
I amb una lluminositat difícil d’imaginar en els anys que Ferran Palau publicava discos amb el grup Anímic.
Sí, hi ha qui em diu el contrari, però crec que Kevin és un disc força dolcet, una petita magdalena. No estic en un moment en què necessiti treure dimonis, sinó tot el contrari.
Com s’hi posa, a l’hora de fer cançons d’amor, havent-n’hi ja a cabassos?
No hi ha més temes, crec. Una cançó pot parlar de morir-se o estimar. Els grans misteris sempre són l’existència, la mort, i perquè estimem. No hi ha, en el fons, més temes interessants. I que sobre això se n’hagin fet tants milions de cançons, per a mi significa un repte. Posar el teu granet de sorra a una cosa tan sobada, de fet, és una passada.
Torna a recórrer a les habilitats com a productor del seu cosí, Jordi Matas.
No hi ha persona al món que em pugui entendre com ho fa ell, som inseparables. No he de fer l’esforç d’explicar-li absolutament tot i estic convençut que només ell pot gravar-me discos. En Jordi, per a aquest disc, es va comprar un teclat Roland com el que sona en la banda sonora de Twin Peaks, i de seguida vam veure que aquest teclat es convertiria en una de les identitats fortes de Kevin.
Ja n’havia parlat alguna vegada, de ‘Twin Peaks’.
És una gran influència no únicament per a la meva música, sinó també en la idea que no cal entendre res, que ja ho entendràs tot. David Lynch és un exemple que no cal buscar sentit a tot: no cal que li busquis una explicació narrativa perquè la força està molt lluny d’allò.
Parlava de Tyler, The Creator. La seva ‘playlist’ de Spotify està, de fet, plena d’artistes de ‘r&b’ i ‘hip-hop’.
Sí, Frank Ocean, Princess Nokia, Billie Eilish, Little Simz... Són coses, sobretot, que puc escoltar amb el meu fill, amb qui passem hores al cotxe, ja que li encanten. Ell m’ha obert els ulls a una música que fa sis o set anys no escoltava tant, tot i que sempre he estat una persona interessada en allò que passa ara. Hi ha aquesta idea hipster que tot el que es feia abans era millor, però a mi em posa més cachondo allò que fan els nanos de 20 anys que no pas el que fa la gent gran. És un aliment de primera per despertar la creativitat.
A què ha donat importància, en aquest disc?
Hem vigilat molt com gravàvem les coses. M’hi he gastat molts més diners, vaja. Volia fer un disc que sonés mainstream total, que s’escoltés a la ràdio i, a nivell de so, ho rebentés. Abans era més hippy, fent-ho tot a casa i dient-me: “Va, això ja sona bé.” Però en Matas, que té una orella de diamant, em va convèncer que, en aquest aspecte, calia fer un pas endavant.
En finalitzar el seu concert el mes passat a Vic, va fer sonar ben fort pels altaveus ‘Forever young’, d’Alphaville. Un clàssic de la ràdio fórmula.
És un colofó de concert perfecte. És posar-la i tothom entendrir-se en qüestió de segons. Mai no he renegat de la música comercial, ja que moltes coses que et creus que són comercials, en realitat no ho són gens. I al revés. Són conceptes que no defineixen la música.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.