En forma, però muda

Setze anys de silenci i la sensació és que va ser ahir. Això és el que van pensar els incondicionals que divendres van omplir el Palau Sant Jordi per veure a La Polla Records en la seva gira Ni descanso ni paz amb motiu del seu 40è aniversari. Dissabte van tornar a omplir, en el seu darrer concert a l’Estat espanyol. Per ara. Els d’Agurain han esgotat les entrades per als vuit concerts de Bilbao, Madrid, València i Barcelona amb la seva fórmula punk patatero, com li agrada definir-lo al seu líder, Evaristo Páramos.

Una creu de foc va donar pas, a 2/4 d’11 en punt (què pensarien els punks d’abans d’aquesta puntualitat?), a Salve, en un inici brutal que va empalmar sis cançons sense ni un segon de descans. Entre elles, Así es la vida, Lucky man for you i Nuestra alegre juventud. Punk rock en estat pur, com volia el respectable, per cert, granadet en la seva immensa majoria. Evaristo, com sempre, amb aquells moviments, brutals i sense cap sentit, que li van provocar més d’un problema i, fins i tot, alguna fractura òssia.

La gira promociona el seu nou disc, Ni descanso ni paz (Cultura Rock Records, 2019), i recull 19 temes dels seus tres primers discos, Salve (1984), Revolución (1985) i No somos nada (1987), però gairebé dues hores de La Polla Records donen per a molt més i el grup va repassar més d’una trentena de cançons de la seva extensa discografia. Després d’una primera pausa, si es pot anomenar pausa fer un glop d’aigua, Evaristo va continuar donant el que li demanaven amb Chica Ye Ye, Los 7 enanitos, Delincuencia i Come mierda, i va provocar un dels primers moments d’èxtasi del concert. “Banqueros unos ladrones, sin palancas y de día, políticos estafadores juegan a vivir de ti, fabricantes de armamento, eso es jeta de cemento”, canta Evaristo a Delincuencia, corejat per 40.000 persones. Després d’aquest segon bloc, i per poder agafar una miqueta d’alè, va arribar el moment de la cançó nova, la que dona títol a la gira: “Nunca más tendremos ni descanso ni paz, un gobierno no es más que un perro obediente, la justicia un depredador que tritura al disidente, se acabaron las viejas clases sociales, porque el Dios neoliberal ya no necesita a nadie, la tecnología nos ha derrotado, el capitalismo te va a devorar.” L’ha compost Evaristo i, com sempre, destil·la crítica social però, sobretot, mostra la realitat de forma dura, despullada, i contra l’Estat.

Potser per això va sobtar que Evaristo, en forma musicalment i físicament, quedés mut, no interactués amb el públic i no dediqués ni una paraula al que passa a Catalunya. No va citar els presos, segurament allunyats ideològicament d’ell, però no va parlar de la lluita dels joves que surten al carrer ni dels abusos policials. Tot molt poc àcrata. Potser la multa que li van posar a Xerez l’any passat per haver insultat la policia pesa massa. Ell, ja en els bisos finals, va gairebé disculpar-se per no haver posat ni una de les pancartes que li llançaven. “Os veo, y os entiendo, pero no me pidáis que diga nada...” El seu teloner, El Drogas, excomponent de Barricada, sí que va criticar el franquisme “que encara és al carrer, blanquejat pels mitjans”. Per cert, concert més que brillant d’Enrique Villareal amb una banda de rock de primeríssim nivell. I brutal la versió d’Enemigo público de Cicatriz.

El congreso de los ratones, la celebrada Txus i, sobretot, No somos nada, van fer ballar a tot el Sant Jordi a un ritme frenètic, però el final perfecte el van posar, ja en els bisos, Cara al culo, La Justicia (“¿Por qué vuestra justicia necesita de la ley?”) i Odio los partidos.