Cultura popular

SALVADOR SALA ESQUIUS

COLUMNISTA. CREADOR D’UN ESPAI SINGULAR A SERINYÀ A TRAVÉS DE COLUMNES DE PEDRA

“Tot això és fruit d’una casualitat, de la necessitat d’embellir un pilar”

Quinze anys construint columnes impossibles, instal·lacions amb llaunes, murs de pedra i altres manifestacions artístiques que converteixen el jardí de Cala Pura, a Serinyà, en un espai únic

Tinc entès que la seva pri­mera opció era dedi­car-se a la pin­tura. Què el va por­tar a dei­xar els pin­zells i dedi­car-se a la cons­trucció de colum­nes?
Vaig inten­tar dedi­car-me a la pin­tura però em feia patir massa. Poste­ri­or­ment, i per casu­a­li­tat, m’he con­ver­tit en un colum­nista, cosa que em diver­teix molt més.
Per casu­a­li­tat?
Tot això és fruit de la casu­a­li­tat, de la neces­si­tat d’embe­llir un pilar. A l’entrada de casa hi havia un pilar de tot­xos que aguan­tava l’escala. Feia una pena impres­si­o­nant i els amics em deien que ho folrés d’una manera o altra. Jo faig uns tau­lers d’escacs amb mar­que­te­ria i una meva amiga em va pro­po­sar apli­car la mar­que­te­ria per fol­rar el pilar. Vaig aga­far una escar­pra i un mar­tell, li vaig donar forma de columna salomònica, helicoïdal, i la vaig fol­rar i embe­llir. Va ser la meva pri­mera columna i a par­tir d’aquí ja no he parat.
El seu tre­ball figura en el lli­bre de Jo Farb Hernández ‘Sin­gu­lar spa­ces’ jun­ta­ment amb els labe­rints ja des­a­pa­re­guts de Josep Pujiula, a Arge­la­guer, i el bosc de Can Gine­breda, entre molts altres espais amb interès públic de tot l’Estat. Això li ha repre­sen­tat alguna mena de pro­moció de la seva obra?
Hi ha qui vol­dria que l’obrís al públic i posés una entrada però no és el meu espe­rit. Tot i això sem­pre estic obert als que ho vul­guin visi­tar. No hi tinc cap incon­ve­ni­ent. Jo faig això per diver­tir-me i si real­ment val la pena ja es veurà amb el temps. Sem­pre tens l’espe­rança de tro­bar algun mece­nes que t’encar­re­gui alguna cosa. Però no és pas l’objec­tiu prin­ci­pal.
Quant temps fa que està sub­mer­git en aquesta tasca ina­ca­ba­ble de cons­truir colum­nes?
Fa uns 15 anys que faig colum­nes. És un tre­ball d’hores i hores però que em dona molta satis­facció. Aquí, en aquest jardí, hi tinc unes cin­quanta colum­nes de dife­rents tipus i amb dife­rents noms. La Salomònica, la Peri­llosa, la Cafe­tera, el Vai­xell, el Monu­ment a la Vida, l’Enxa­neta... i així fins a mig cen­te­nar.
Tre­ba­lla molt el tren­cadís. Que té alguna vin­cu­lació espe­cial amb el moder­nisme o amb l’obra de Gaudí?
No hi ha cap vin­cu­lació. El tren­cadís va començar amb la pri­mera columna i amb una paret en què el vaig uti­lit­zar com a recurs tècnic. Tre­ba­llo nor­mal­ment amb ciment cola per donar esta­bi­li­tat a unes colum­nes que en el seu dis­seny són bàsica­ment ines­ta­bles. Podria dir que el que jo faig és art efímer, des­ti­nat a des­a­parèixer, però de moment, i això és una llàstima, encara no m’ha cai­gut mai cap columna, ni tan sols la Peri­llosa, que porta incor­po­rada una estufa al damunt. No les faig perquè durin sinó pre­ve­ient la pos­si­bi­li­tat que puguin caure.
Els ita­li­ans van inven­tar a mit­jan anys sei­xanta el con­cepte d’‘arte povera’ per refe­rir-se a les ins­tal·laci­ons fetes amb mate­ri­als pobres, és a dir habi­tu­als. S’hi veu iden­ti­fi­cat?
Tam­poc és que m’interes­sin gaire les eti­que­tes, fins i tot algú ha par­lat d’“art brut”. Però bé, el que jo faig encaixa per­fec­ta­ment amb el que estàs dient, ja que habi­tu­al­ment tre­ba­llo amb mate­ri­als que tinc a mà, no tan sols en les colum­nes, en què bàsica­ment hi ha mate­rial d’obra, ferro i rajol tren­cat, sinó amb altres aspec­tes de la meva obra, com ara les ins­tal·laci­ons amb llau­nes de begu­des. Un bon dia se’m va ocórrer que, a la tanca que tenia al camp, hi podia col·locar llau­nes per entre­mig, de dife­rents mides segons la sepa­ració del fil­ferro. Vaig anar expe­ri­men­tant, i vaig començar a fer-hi ondu­la­ci­ons com si fos­sin les ones del mar. Després, amb els cèrcols que em donava, vaig com­bi­nar les ondu­la­ci­ons amb les for­mes cir­cu­lars. Als murs també tre­ba­llo bàsica­ment amb pedra de la zona.
Com és que va venir a desen­vo­lu­par tota aquesta obra a Serinyà?
Feia de pro­fes­sor interí d’FP a Banyo­les i una cosa va por­tar l’altra. Venia de Bar­ce­lona i tenia molt clar que aquesta zona em podia ofe­rir una qua­li­tat de vida millor que la que tenia. Vaig estar bus­cant una casa vella i vaig tro­bar aquesta, que porta el nom de Cala Pura. Vaig inten­tar que la gent del poble en digués can Sal­va­dor a còpia de pagar cafès però no vaig tenir cap èxit. Després de la mort de la meva mare vaig tenir l’opor­tu­ni­tat de dei­xar les clas­ses i dedi­car-me a fer de colum­nista. I aquí estem, amb més de cin­quanta colum­nes a la finca a banda d’altres ins­tal·laci­ons.
El sobre­nom de “Robin­son, el colum­nista”, a què és degut?
Arran de les con­ver­ses amb la peri­o­dista ame­ri­cana Jo Farb, va sor­gir el tema que aquí, tre­ba­llant sol en una obra d’aquesta enver­ga­dura, em sen­tia com un nàufrag soli­tari sense retorn, com el per­so­natge de la novel·la de Daniel Defoe, fins i tot tenia una gallina que em es deia Diven­dres.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia