Una Salomé contemporània

A mesura que ha reduït la seva activitat com a productor, que sempre ha exercit apostant per un cinema fora de les normes, Lluís Miñarro va convertint-se en director. Va començar en el terreny documental, amb Blow horn i l’esplèndida Familystrip, i després va atrevir-se amb la ficció amb Stella cadente, en què la figura històrica d’Amadeu de Savoia, el rei reformista condemnat al fracàs, li dona joc per referir-se irònicament al present i, amb un esperit hedonista, afirmar-hi el plaer i la importància de la bellesa. Continua atrevint-s’hi amb Love me not, on remet sense complexos a un mite, el de la Salomé bíblica, per confrontar-lo a un context contemporani marcat per una de les guerres motivades pels interessos, la cobdícia i la voluntat de domini.

Miñarro, que ha dit que la pel·lícula va sorgir com una resposta a les tortures a la presó d’Abu Ghraib, ha tingut present la Salomé d’Oscar Wilde, però la seva visió és menys romàntica i, de manera volguda, menys transcendent que la de l’escriptor irlandès. Aquesta Salomé contemporània (amb el físic androgin d’Ingrid García Jonsson) travessa en jeep el desert. Com en el relat bíblic, és cobejada i assetjada pel seu padrastre (Francesc Orella), que en aquest cas és un general corromput, mentre que la seva mare (Lola Dueñas) es complau en la podridura moral: dos personatges intencionadament a frec de la caricatura. Mentre tots la desitgen, Salomé només desitja un home que no la desitja i que està empresonat per haver bramat moralment en contra de tothom i haver fet les prediccions més terribles amb un capteniment fonamentalista. La història és coneguda i Miñarro la segueix a la seva manera, però adaptant-la per exercir la seva llibertat creativa, assumint el risc de presentar un cert caos i de desconcertar els espectadors. La seva llibertat hi és tant en la mirada crítica cap al món actual com en un humor indefinible amb el qual no amaga el seu costat frívol i esbojarrat; en la sensualitat dels cossos i l’ambigüitat sexual; en com, havent rodat a més el film a Mèxic, hi palpita el fantasma de Buñuel en l’onirisme de moltes imatges i el gust per la fantasia surrealista; en la revisió particular dels gèneres de Hollywood, de manera que hi ha alguna cosa del western, sens dubte del melodrama i també del cinema còmic amb una parella de soldats que s’anomenen Hiroshima i Nagasaki; en el fet que no té vergonya a l’hora d’acostar-se al kitsch i, entre altres detalls, recordar que també hi ha la Salomé del Vivo cantando!