Una veu que reneix de l’oblit

El catedràtic Salomó Marquès (l’Escala, 1942) s’ha abocat, des de fa una pila d’anys, a recuperar la trajectòria i la veu d’un munt de mestres que van emprendre el camí de l’exili a partir del 1939. Ha estat una tasca persistent, teixida a partir de molts contactes, de viatges al vell continent i a l’altra banda de l’Atlàntic, del buidatge de molts arxius i el seguiment de publicacions, i que ha donat com a resultat una gran quantitat de vivències recuperades de l’oblit i una extensa bibliografia, amb llibres que han esdevingut referents en la matèria, com ara L’exili dels mestres (1939-1975), La repressió del professorat a Catalunya sota el franquisme (1939-1975), Els mestres de la República, Mare de Déu, quina escola! Els mestres contra Franco i algunes monografies i estudis sobre mestres i exiliats.

La darrera aportació és una petita joia. Es tracta de les cartes, gairebé diàries, que el mestre Josep Vilalta va enviar a la seva esposa, també mestra, Maria Florensa, entre el 25 de febrer del 1939 i el 2 d’abril del 1941, a les quals cal afegir un dietari escrit durant la dècada dels anys seixanta. Maria Florensa va viure durant aquests mesos en una residència a Lourdes amb altres refugiats i, més tard, a Pau; mentre que el seu home va viure un autèntic periple personal a través dels camps de concentració de Sant Cebrià, Gurs, Saint Médard-en-Jalles, Fourtou i Moux. Les cartes, escrites a raig i amb una tendresa aclaparadora, ens permeten resseguir amb detall l’angoixa d’una parella separada durant mesos i que, malgrat la distància, comparteix el neguit personal i el d’altres companys de penúries. Les informacions, sovint contradictòries, sobre l’evolució dels esdeveniments militars i polítics, els contactes amb els altres refugiats, l’ànsia de llibertat o les expectatives d’un retorn al seu país o, com a mínim, d’un retrobament amb els éssers estimats, són ben presents en cada carta, en cada paràgraf. En la primera lletra, escrita des del camp de Sant Cebrià (al Rosselló), Josep Vilalta es confessa “el més feliç de tots els mortals del camp” per recuperar el contacte amb la seva dona després de mesos de no saber-ne res. Però també hi trobem un munt d’informació sobre les condicions de vida als barracons, les malalties, el menjar... Detalls, tots, que ens permeten apropar-nos al patiment que van viure milers de catalans i catalanes.

Les 150 cartes i el dietari, escrits en un estil directe, col·loquial, però al mateix temps acurat, es complementen amb un estudi introductori de Salomó Marquès en què reconstrueix la descoberta d’aquesta documentació fa més de vint anys i la impossibilitat de publicar-la, per decisió expressa de Maria Florensa, fins avui dia. El llibre, editat per La Guerrilla Comunicacional conjuntament amb la Universitat de Girona i el Museu de l’Exili, es ven a una quantitat simbòlica, de només 5 euros; bàsicament amb l’ànim de cobrir les despeses d’edició. Es presenta avui, a les set de la tarda, a la Fundació Fita (Casa de Cultura) de Girona.