Vius i a la carretera

Trenta-tres anys després de Sunglasses, amb el qual s’anticipaven al que, no gaire anys més tard, desembocaria en l’anomenat rock català, els maresmenc N’Gai N’Gai continuen emetent esporàdics senyals de vida. “Hem tinguts llargs períodes d’inactivitat, però separats no ho hem estat mai”, reivindica Jordi Bastard, cantant de la formació. Acompanyat, des de fa alguns quants anys, per “tres xavals que venien a veure’ns quan començàvem”, Bastard insisteix en el paper “fonamental” que ha jugat el guitarrista Paco García, l’altre integrant original del grup, en què la història de N’Gai N’Gai arribi ja a 36 anys. “A l’escenari li agrada estar sempre en segon pla, però en Paco és el motor de tot plegat. Quan vivíem temps de letargia sempre era ell qui ens deia que tocava posar-se les piles.”

El nou i sisè treball de N’Gai N’Gai –el primer que publiquen des de Revenant, un disc d’aires gòtics que l’any 2012 va posar fi a dues dècades de silenci discogràfic– s’anomena N’Roll i consta de quinze noves cançons amb un component força més “canalla” que lliuraments com Blau de roig (1987) i Fotomaton (1988). “La banda que tenim ara se sent comodíssima fent rock-and-roll... i nosaltres també”, sintetitza Bastard, que inclou en el lot cançons –Serps de cascabell, Rock’n’Roll, Cervesa i Rutes– que serveixen per “dir ben clar que estem vius, tornem a estar a la carretera i tenim noves cançons”. Que el rock-and-roll dels vells costums, emmirallat en alguns casos, amb els Rolling Stones que tant admira Paco García, no sigui precisament la dieta habitual de les emissores no ha fet desistir, però, el grup de Sant Pol de Mar. “Potser se’n fa, de música així, però ni la programen ni la sents”, lamenta Bastard, que en el disc recupera també un tema inèdit dels anys vuitanta (Drama palustre) i dedica al seu pare, mort fa una dècada, la cançó que li ha estat “més difícil” d’escriure de la seva vida: Lluny però més a prop que mai. “Quan vam començar, la ràdio, la premsa, era més oberta. Sovint ho tiraven per terra, però almenys en parlaven. Ara sembla que hi hagi músiques de les quals toca parlar i d’altres que no. Hi ha un munt d’emissores amb noms diferents en les quals sempre se sent el mateix”.

Tot i l’edat i no gaudir de la projecció de la qual van gaudir trenta anys enrere, N’Gai N’Gai no han desatès el seu gust per a l’estètica. “Sempre havíem anat arregladets, la qual cosa feia que ens qualifiquessin d’elitistes, però si ens agradaven els grups anglesos de l’època... com havíem de pujar a l’escenari? Amb xiruques o espardenyes? Recordo una vegada que un nen petit, mirant-me, li va dir a son pare: ‘papà, aquest senyor va vestit de manera molt estranya, no?’ i el pare li va respondre: ‘Calla, calla, que aquest senyor és artista’. Un artista ha de ser-ho quan puja a l’escenari però també quan baixa i qui toca amb N’Gai N’Gai ja sap que ha de vestir com Déu mana.”