Cultura

Iván Massagué

Actor

“El cinema fantàstic parla molt de la realitat”

La pel·lícula genera molt debat, però, si la saps llegir, et posa en un lloc d’apostar per la solidaritat

Des de la discreció i la feina dura, Ivan Massagué (Barcelona, 1976) ha anat construint una carrera que inclou una vintena de llargmetratges i prop de 50 títols en total. Guillermo del Toro, Peter Greenaway, David Trueba, i Àlex i David Pastor són alguns dels cineastes amb qui ha treballat. El jove director basc Galder Gaztelu-Urruti el pot empènyer a fer el gran salt amb El hoyo, que s’estrena avui. Un premi del públic de Toronto i la compra dels drets per part de Netflix per distribuir-la a tot el món han il·luminat aquesta distopia carcerària, que es va convertir fa un mes en la primera producció catalana que guanyava a Sitges. El hoyo s’ambienta en una presó en forma de pou molt fondo en què, com més avall estan els presos, menys menjar els arriba. Els intents d’un repartiment solidari dels recursos topen amb els instints més animals en aquesta metàfora sobre la humanitat molt aplaudida per la crítica.

‘El hoyo’ l’ha fet interrogar-se sobre la poca o molta solidaritat dels humans?
M’ho he preguntat ara que l’he vista. Durant el rodatge, prou feina tenia a solucionar les dificultats, la gana que vaig passar per aprimar-me per al paper... Hi havia una feina feixuga, però a la vegada gratificant. Sabia que estava tocant temes molt actuals dins d’una distopia, en un espai i un temps que no sabem massa bé quins són. Un cop la veus, genera molt debat, però si la saps llegir, que resulta fàcil, et posa en un lloc d’apostar per la solidaritat espontània, perquè un dia estem a dalt i un altre estem a baix. Parla d’egoisme, de capitalisme, de les religions, de molts temes molt humans i actuals.
Què va pensar en llegir el guió?
Vaig pensar de tot i res. Vaig pensar que la volia fer, em semblava molt interessant, boja, gamberra, i una oportunitat de fer cinema de gènere, tot i ser una pel·lícula petita en què cobres poc, però t’hi deixes el fetge perquè ho has de fer, i penses que anirà bé. El que està passant amb aquesta pel·lícula és increïble, hem pogut aconseguir molt més del que podíem imaginar, ha obert un camí per al productor de fer pel·lícules de tot tipus, no quedar sempre en la comèdia coral.
La rebuda en els festivals de Toronto i Austin fa pensar que s’entén bé a l’Amèrica del Nord.
Al final el que es tracta és molt universal, tots els éssers humans som iguals, aquí, a la Xina Popular, a Toronto, a Zuric... La manera de fer cinema dels Estats Units és molt diferent d’aquí, però la gent l’ha entès molt bé. És una pel·lícula que parla de molts temes, però és molt blanca de llenguatge, s’entén molt bé el que t’està dient. Quan l’acabes et deixa un run-run i et fa ganes de tornar-la a veure, perquè té molta informació. No és una pel·lícula només de ciència-ficció.
Quins són els temes que posa sobre la taula la pel·lícula?
Capitalisme, sobretot, i també la religió, la literatura, que ens pot fer lliures i salvar-nos... I sobretot parla de l’egoisme i de la capacitat de solidaritat que puguem tenir: què faries en aquesta situació. Quan estàs a dalt penses en els de baix? Quan estàs a baix penses que els de dalt són uns fills de puta o que potser un dia estaràs tu allà?
Va perdre 12 quilos per fer aquest paper. Va ser dur?
Va ser molt dur, perquè es passa gana, literalment. Dejunis de 20 o 22 hores, em van treure els sucres i els hidrats... La dieta va durar sis setmanes, no és un Robert De Niro fent Toro Salvatge. Potser no vaig rebaixar tant com requeria la història, però a la cara es nota molt, em vaig enquixotant.
El Quixot simbolitza la humanitat que tots tenim a dins?
Sí, hi ha un paral·lelisme de la història que expliquem, sobre la bogeria i el deliri, fins on pots arribar en aquesta distopia, amb el llibre de Cervantes. Al final Don Quixot se sentia lliure, dins de la bogeria.
Ha treballat en pel·lícules de gènere fantàstic com ‘El laberinto del fauno’ o ‘L’any de la plaga’. S’hi sent còmode?
Tant de bo hi treballés més. És un gènere que començo a entendre ara i m’està començant a agradar. Cada nit em poso cinema de terror i fantàstic. Aconseguir una bona pel·lícula del gènere fantàstic és molt difícil, perquè parla de la realitat, també; té molt missatge social. D’alguna manera el cinema fantàstic sembla més social i realista que la típica pel·lícula hiperrealista. M’interessa més el fantàstic, trobo que és més cinema.
Està a totes les escenes, és el protagonista absolut, i la pel·lícula es distribueix per Netflix a un públic de més de cent milions d’espectadors. Pensa que aquest paper li pot suposar un salt en la seva carrera?
No, no ho penso, crec que realment no és així. De tota manera no se sap mai, tant de bo. En aquesta professió et venen les feines no saps ben bé d’on. Netflix sap molt bé el que fa, no té favoritismes. Ja veurem si això fa que algú contacti amb mi.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La dissenyadora Miriam Ponsa, Premi Bages de Cultura 2019 d’Òmnium Cultural

Barcelona

La mallorquina Maria Jaume Martorell es corona guanyadora del concurs Sona 9 2019

Barcelona

Idolatria i amistat

BARCELONA

Posar la mà al cor

Sitges

Cada any, una festa

Girona
John Scofield
GUITARRISTA DE JAZZ

“Nova Orleans em té el cor robat”

BARCELONA

El Macba creix al Raval

BARCELONA

Quin ‘relat’ tens?

Girona
COMUNICACIÓ

Mor Purita Campos, la dibuixant d’‘Esther’