Cinema

Robert Guédiguian

Director de cinema

“No s’ha de deixar la política als altres”

No es pot viure sense menjar ni sense somnis, i la nostàlgia va lligada als somnis, a la utopia, al futur

Gérard Meylan, Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darroussin, Anaïs Demoustier i altres actors i tècnics formen un equip que funciona com si fos una companyia teatral. Amb tots ells, el cineasta Robert Guédiguian (Marsella, 1953) estrena demà Gloria mundi. La pel·lícula es manté fidel a l’idealisme i la defensa dels valors humanistes i progressistes que han marcat tota la filmografia de Guédiguian. Arrenca amb el naixement d’un nadó, i ens mostra l’entorn de precarietat, feines insegures i mal pagades i dificultats econòmiques de la seva família. Però la solidaritat, tan present en la filmografia del cineasta marsellès, tornarà a tenir un paper important en aquest film. Com a Marius i Jeanette, Les neus de Kilimanjaro, La casa a la vora del mar i tants altres films entranyables que ha dirigit.

Fa poc hi ha hagut eleccions i els dos barris de Barcelona on ha tret més vots l’extrema dreta de Vox són el més ric i el més pobre (Sarrià i Nou Barris). Per què una part de la classe obrera assumeix el discurs del capitalisme salvatge?
Aquest és el tema de la meva pel·lícula: per què la gent humil avui en dia assumeix i sosté el discurs dels que més tenen. Des que l’alternativa d’un món millor, la hipòtesi comunista, ha desaparegut, el món sencer ha assumit que l’única alternativa possible és la capitalista. Per tant, si s’imposa la idea que el capitalisme no és una etapa de la història, sinó que forma part de l’ordre natural de les coses, provoca una mena de resignació absoluta. Només es pot intentar tirar endavant des de dins del discurs capitalista. I això porta a ser egoista, racista, a intentar triomfar individualment, mai a través de la lluita col·lectiva. Però en realitat té a veure amb la història, perquè en la història res és definitiu, el que s’ha de fer a França, Itàlia, Espanya, a tots els països occidentals, és tornar a fer política. El que han de fer els intel·lectuals i els artistes, naturalment, que també són intel·lectuals, és fer un esforç per proposar als treballadors un imaginari que permeti que reaparegui un combat col·lectiu, que es lluiti contra aquestes idees.
Diu que els artistes han de crear un imaginari esperançador als treballadors, però la seva pel·lícula em sembla pessimista. Curiosament s’acaba d’estrenar la darrera pel·lícula de Ken Loach, ‘Sorry I missed you’, i també és pessimista. No ens podem permetre que sigueu pessimistes...
Sí que és pessimista, però si faig una pel·lícula així és justament per provocar l’espectador, perquè reaccioni davant d’un món que produeix personatges com els de la pel·lícula, que són víctimes, sens dubte. No en són conscients, tots parlen i diuen bestieses sense tenir consciència del seu racisme, resignació, feblesa... Espero que el públic reaccioni davant d’aquestes actituds. Cal no deixar la política als altres, cal que en faci tothom. No soc pessimista, el meu optimisme és fer una pel·lícula com aquesta. Si fos realment una persona pessimista, no hauria fet una pel·lícula així, me n’aniria al desert i em faria eremita.
El fet de començar la pel·lícula amb un naixement apel·la a la responsabilitat que tenim tots sobre quin món deixarem a les noves generacions?
Sí, vull parlar de quin món es troba aquesta nena i quin món li deixarem. A més de pessimisme, hi ha un missatge d’esperança, hi ha alguna cosa de nou, un nounat. La mirada d’aquesta nena petita reflecteix que hi pot haver l’esperança de fabricar un món més acceptable. El que és una llàstima és que algú s’hagi de sacrificar per aconseguir que el futur d’aquesta nena sigui millor.
El títol ve del llatí, de la frase “La glòria d’aquest món és efímera”. Pensa que és així? I pensa que es pot fer el sil·logisme invers, que la desgràcia també és efímera?
Totalment. La història no es para mai i qualsevol època trista o desastrosa s’acaba algun dia. És per això que no soc optimista ni pessimista, soc una mica les dues coses. Tot canviarà algun dia, però no per això ens hem d’estar de braços plegats. Precisament el que cal és sortir a lluitar, per evitar que puguin passar coses pitjors. De moment el segle XXI no és com el segle passat. Tant la generació dels meus avis com la dels meus pares van viure guerres mundials. Nosaltres encara no n’hem viscut. Això no vol dir que no en tinguem, que hi hagi una deriva autoritària i racista, i que el món es torni boig. Cal lluitar perquè tot això no passi.
Es detecta una certa nostàlgia en certs moments de les seves darreres pel·lícules.
Per mi la nostàlgia és un sentiment molt bo. Es gràcies a la nostàlgia que de vegades es poden transformar les coses. La nostàlgia és un sentiment revolucionari, és pensar un espai que està allunyat en el temps, i no només en el passat; jo sento nostàlgia del futur que no ha vingut i que voldria que arribés. El segle XXI de moment no és pitjor que el segle XX, no hi ha camps de concentració, deportacions... Però vivim en un món que no és solidari, i espero que ho sigui, tinc la visió d’alguna cosa que m’agradaria veure un dia. La nostàlgia és un sentiment consubstancial a la humanitat, no es pot viure sense menjar i no es pot viure sense somnis, i la nostàlgia va lligada als somnis, a la utopia, el futur.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda