Cultura

Lluís Cabrera

FUNDADOR I PRESIDENT DEL TALLER DE MÚSICS

“Rosalía feia posar les piles als professors”

A vegades sembla que tot sigui qüestió de ‘duende’, però en Rosalía hi ha esforç, treball i rigorositat
Amb Poveda, per ‘Desglaç’, vam anar a La Central del Raval i vam sortir amb una motxilla plena

El calendari ha volgut que els concerts, avui i demà al Palau Sant Jordi, de Rosalía (entrades exhaurides des de poques hores després de posar-les a la venda) coincideixin amb els finals de la celebració dels 40 anys del Taller de Músics, on la cantant de Sant Esteve Sesrovires va centrar bona part dels seus estudis. Parlem, tant d’aquella etapa acadèmica de Rosalía com de la història del Taller de Músics, amb el seu fundador i president, Lluís Cabrera, que dimarts a L’Auditori, en l’acte de cloenda d’aquest 40è aniversari, veurà actuar un altre gran artista format a les aules del Taller, Miguel Poveda. El Taller de Músics, com a colofó, també, del 40è aniversari, ha estat reconegut aquesta setmana amb el Primavera Award que concedeix el festival Primavera Sound.

Com va néixer el Taller de Músics?
El meu exsoci, Fernando Hernández, i jo teníem una distribuïdora de llibres. Eren llibres llibertaris, que ens van donar per viure en els anys de la Transició però el 1978-79 ja no. Aleshores, a través de la dona del Fernando, vam conèixer Américo Belloto, que era el primer trompeta de la big band de la Radiotelevisió Danesa, dirigida per Thad Jones, que era a Barcelona passant-hi una temporada. Ell era argentí, nord-americà i suec; de fet tenia més passaports que trompetes, i quan va assabentar-se que tancàvem la distribuïdora, ens va proposar crear una escola de música.
Què volien fer, en termes pedagògics?
Hi havia un buit important en l’ensenyament, ja que, a diferència d’Europa i els Estats Units, els conservatoris no contemplaven mètodes basats en la música moderna, fos jazz, flamenco o música cubana. Vam anar creixent i vam acabar estenent-nos com una taca d’oli al barri del Raval, agafant diferents locals en tres carrers –Príncep de Viana, Recasens i Cendra– que vam convertir en aules. Eren locals que en aquella època estaven en mans de l’hampa. Hampa amb h, eh? No pas una AMPA d’aquelles amb pares i mares que hi ha a les escoles. Eren temps durs. I malgrat que ara ens convidin, fins i tot, a fer-ne conferències, la veritat és que no ens plantejàvem que aquella fos una iniciativa de base, o comunitària, com prefereixis dir-li. Sí que és cert, però, que en una zona del Raval hi vam fer una feina de regeneració. Hi havia problemes molt greus, al Raval...
I ara?
El narcotràfic fa dos o tres anys que ha repuntat, i això està afectant molt la vida del barri. La zona sud continua estant molt castigada, quaranta anys després.
Es van plantejar mai marxar?
El 2009 vam començar les obres a Can Fabra, a Sant Andreu, per fer-hi, a partir del 2011, estudis del grau superior. Però ens hem mantingut al Raval, també. Primer, perquè la llei no et permet barrejar diferents nivells educatius en un mateix centre i, després, perquè en aquests tres carrers hi hem invertit un munt de diners. Insonoritzar locals, per exemple, és complicadíssim.
Tornem a l’any 1979. Com estava Barcelona, des del punt de vista musical?
Hi havia un moviment enorme de músics de pas i el Taller en va ser un reflex, ja que entre els músics fundadors hi havia catalans, canadencs, iugoslaus, japonesos, alemanys, argentins, xilens, andalusos, gallecs... Barcelona realment bullia. Encara hi havia l’Ona Laietana al Zeleste del carrer Argenteria, on també va néixer una escola de música, i l’Aula de Vallvidrera. Hi va haver una eclosió d’escoles. Nosaltres, però, vam ser potser la més eclèctica, ja que hi havia gent de tot el món.
Per què van apostar pel flamenc?
Intuïa que podia ser un punt de trobada i donar uns resultats distintius a tot el món. I, tot i que sé que és molt lleig que ho digui jo, crec que no m’he equivocat. Vam pensar, també, que podíem tenir un programa propi i no ser cap franquícia de cap marca d’una escola americana o d’Europa. Vam creure molt en la nostra gent, en aquells primers professors.
En què es basava aquest programa?
En el combo, a tocar en grup. Fixa’t que tots els éssers humans, per imitació, aprenem primer a parlar. I és després que, amb l’ajuda dels nostres pares i mestres, aprenem a escriure i llegir. Com que la música és un llenguatge, vam creure que aquesta podia ser una bona manera d’aprendre-la. Ni l’única ni tampoc la millor, però sí una manera.
Hi havia molts prejudicis, al voltant del flamenc?
Sí, i n’hi continua havent, tot i que una mica menys. Té a veure amb la fumuda dictadura, això. El franquisme, com tot nacionalisme autoritari i sectari, va intentar homogeneïtzar totes les identitats, i el flamenco li servia per fer-ho. És un mal que, a Catalunya, encara patim, però nosaltres creiem que el flamenco és patrimoni de tothom, no de cap nació ni de ningú. És art. I, com totes les arts, és universal.
Per què n’hi diu ‘flamenco’, en lloc de ‘flamenc’?
Si diem fado en lloc de fad, o bolero en lloc de boler, o tango en lloc de tang, no veig la raó perquè hàgim de dir-ne flamenc. És tan senzill com això.
Per què no hi ha hagut més flamenc cantat en català, que és una cosa de la qual Enrique Morente parlava sovint?
Sí que ho deia, sí. Deia que, si ell fos català, cantaria en català i també en castellà, però també que tan bon punt vingués un japonès cantant bé, que ja n’hi ha algun, ens trauria a tots del davant. Si no hi ha flamenc en català és perquè els artistes no han optat encara per aquesta via, però ja n’hi haurà, segur. En Pere Martínez té coses, i en Miguel Poveda, a Desglaç, va demostrar que una veu flamenca podia posar-se perfectament al servei de poetes catalans. És, per cert, un disc que Poveda cada vegada reivindica més.
Com es va cuinar ‘Desglaç’?
Poveda és fill de la immersió lingüística. Parla i escriu el català, tot i que en el seu entorn familiar, a Badalona, ho fa en castellà. Li vaig dir que calia anar a La Central del Raval i comprar molta poesia, i vam sortir amb una motxilla. Després vaig pensar que potser ens havíem passat, però el cas és que va remenar, va llegir i va escollir. Comadira, Forcano, Margarit, Maria Mercè Marçal... Posar una veu flamenca al servei d’aquests poetes no s’havia fet mai, i intel·lectuals catalans que mai s’havien apropat al flamenco van reconèixer que això també era cultura catalana.
Com va ser el pas de Poveda per les aules del Taller?
Només va assistir, per exemple, a un parell de classes de llenguatge musical, però ha demostrat ser un gran, gran treballador. Té una gola, una memòria i una oïda musical fora del que és comú. Pot estar tres hores a l’escenari! Potser és habitual veure-ho en rockeros, això, però digue’m quin cantaor, amb totes les fuetades que dona a les cordes vocals, és capaç d’aguantar-ho?
Quin ha estat el moment clau d’aquests 40 anys del Taller de Músics?
La dècada dels vuitanta. D’aquests locals del Raval va sorgir una generació de músics que, si mires, per exemple, el professorat de jazz i flamenco que hi ha a l’Esmuc, els trobaràs a tots. Zé Eduardo, Lluís Vidal, els tres germans Rossy (Jordi, Mercè i Mario), els tres valencians, que en dèiem (Perico Sambeat, Eladio Reinón i Ramón Cardo), Albert Bover, Carme Canela, Gorka Benítez, Joan Sanmartí, Rai Ferrer, David Xirgu, Xavier Maureta, Marc Miralta, Jordi Bonell... M’oblido de molts, perquè són molts, moltíssims, i venen tots d’aquí. Aquella eclosió dels vuitanta va ser fonamental.
Més tard, a les aules del Taller, hi han passat, per dir només uns noms, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Alfred García... i Rosalía. A l’entrada del JazzSí, el club del Taller de Músics, de fet, hi ha unes fotos que ho recorden.
Sí, Rosalía va aparèixer pel Taller el febrer del 2010. Tenia setze anys i, per tant, va ser de les primeres alumnes menors d’edat que hem tingut. Va arribar, ja, amb una maduresa personal que sobresortia de la mitjana. Parlava molt bé l’anglès, els primers combos on va participar ja eren cantant en aquesta llengua... Era una noia inquieta, que preguntava tota l’estona. Recordo que m’agafava i em preguntava coses de flamenco, o de com veia segons què.
Quants anys s’hi va estar?
Al Raval hi va estar tres anys i, a Can Fabra, abans d’anar a l’Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya), va estudiar primer i segon de superior. Al Taller va estudiar llenguatge, harmonia, combo de jazz, combo flamenc, composició, guitarra elèctrica, piano, tècnica vocal i, evidentment, cante flamenco, amb el Chiqui [De la Línea], que va conèixer aquí. La seva família va invertir-hi molts diners, aquí al Taller, perquè es matriculava a moltes assignatures.
Com la recorden, a classe?
Rosalía és una jove amb un gran talent musical però, sobretot, molt, molt treballadora, a la qual cosa cal posar èmfasi, ja que, a vegades, en el flamenco sembla que tot sigui qüestió de tenir duende. En Rosalía hi ha esforç, treball, rigorositat, preguntes i dubtes. S’apuntava a totes les activitats extraescolars que feia el Taller! Va participar en el Flamenkids, que vam fer amb el Palau de la Música; en un homenatge a Maruja Garrido que vam fer en el festival Ciutat Flamenco; en el tancament de l’Any Espriu; en un espectacle inspirat en Carmen Amaya... En català, abans de Milionària, va fer Herois obscurs, de Valentí Gómez i Oliver, en un projecte del Taller que va publicar Temps Record. D’altra banda, va actuar al JazzSí moltes vegades i, en d’altres, hi venia a escoltar artistes que creia que havia de conèixer. Ho analitzava tot. Enrique Morente recordo que em deia: “Luisiqui, es que si no hay discípulos no habrá profesores!” I Rosalía, en aquest sentit, posava les piles als professors. Presentava els treballs quan tocava, arribava mitja hora abans als assajos... El Chiqui ja m’ho va dir, al principi: “Mira, Luis, esta chiquilla no se dónde saca la modulación, porque por un lado suena superarcaica y, por otro, muy moderna. No sé que tiene...” Rosalía tenia claríssim que volia cantar per a molta gent, i tot l’èxit que està tenint és més que merescut.
Al maig al Taller de Músics se li concedirà un Primavera Award, el guardó honorífic del Primavera Sound, on Rosalía, de fet, va congregar desenes de milers d’espectadors en l’edició passada. Què en pensa, de festivals com aquests?
Que ens donin aquest guardó és una satisfacció. Hi tenim molt bona relació, amb el Primavera, com també amb el Sónar o el Cruïlla. Són festivals que donen feina a molta gent. Mai no he entès els que els critiquen pel sol fet que hi ha gent que hi va sense saber què va a veure. I què, si fos així? Quin és el problema? Caram aquestes visions tan puristes!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor Víctor Nubla

BARCELONA

Oques Grasses, Sense Sal i The Sey Sisters s’incorporen al cartell del Festival Bioritme

Vilanova de Sau

Els difícils obstacles per a la reactivació de l’audiovisual

Barcelona
El Conte
Melcior Comes

Teoria de la finestra

L’Arnau, poesia amb filosofia
Mirador

L’Arnau, poesia amb filosofia

Montgrí celebra el Record Store Day amb discos de Cala Vento i Lagartija Nick

Torroella de Montgrí / Figueres
Ajornen la publicació del llibre de Carles Puigdemont

Ajornen la publicació del llibre de Carles Puigdemont

Eva Baltasar
Novel·lista

“No em barallo amb les paraules, hi ballo”

Barcelona
la música

Bob Dylan, la cançó... de l’any?