Crítica
dansa
Purificació i transcendència
El clam de Nadia Beugré es revela alliberador
Diu un proverbi jamaicà que no tot el que sembla sucre és dolç perquè, malgrat el mar turquesa, les fruites exòtiques i el cel pintat de blau, aquesta illa de les antigues Índies Occidentals –com tantes altres–, va patir un procés de descolonització en el que res va ser de franc. Entonant la bella lletra de Sun of Jamaica i vestida amb una brusa estampada i unes sabates de taló xarolades, Nadia Beugré s’enfila a una de les estructures que dibuixen l’escenari i comença un treball colpidor que sacseja la sensibilitat del públic assistent. Amb la seva darrera peça, Quartiers Libres, la ballarina i coreògrafa, nascuda a Costa d’Ivori, executa un treball que apel·la a la llibertat d’expressió de la dona en un procés de purificació i transcendència que invoca pràctiques ancestrals. Un treball contemporani que fàcilment podem incloure en el seguit de moviments socials que denuncien l’assetjament o la desigualtat.
Fregant el cos contra el mur d’una paret que esdevé frontera o limitant el seu moviment amb un cable de so que estreny les seves extremitats fins a l’extenuació, Beugré recorre, entre el públic absort que l’envolta, els diferents espais que es proposa d’habitar. Així, amb aquest tarannà expeditiu que traspassa tota convenció i que s’assenta als marges d’allò establert –a mig camí entre la dansa contemporània i una acció performativa–, l’obra transcorre com un relat vivencial que troba, en el moviment i en la quietud imposada, una forma d’alliberació. Beugré pertany a una família musulmana amb un pare que té cinc dones i ella n’és la tretzena filla, i clama a través dels moviments contundents del seu cos la llibertat d’expressió de la dona. Un clam que es revela alliberador i que es manifesta a través d’objectes aparentment banals, però que la ballarina dota d’una punyent càrrega emocional per construir una peça reeixida en clau contemporània. Un treball que brilla per tot el que aporta en la cerca de nous i possibles arranjaments entre disciplines i en la simbiosi entre allò autòcton i propi i allò forà. Dos mons que Breugé unifica en un procés de purificació i transcendència, de reconeixement i superació.
