Als nostres carrers
Els directors Xesc Cabot i Pep Garrido estrenen ‘Sense sostre’, un film de ficció rodat als carrers de Barcelona amb l’actor Enric Molina, que hi va passar vuit anys
“Enric Molina té un instint interpretatiu descomunal”, diu el director Pep Garrido
“No volíem ser fidels a una estètica o un imaginari, sinó al principi moral de ser fidels a la vida d’aquests homes i dones que viuen als carrers de les nostres ciutats.” Aquest és l’esperit amb què els cineastes Pep Garrido i Xesc Cabot van afrontar el seu primer llargmetratge de ficció, Sense sostre , que ahir es va estrenar als cinemes. Per aconseguir aquest objectiu, van tenir un excel·lent aliat, Enric Molina (Barcelona, 1966), un actor vocacional i amb un talent natural immens que també s’ha inspirat en les seves pròpies vivències: va viure vuit anys al carrer.
Una experiència per la qual molts podríem passar, adverteix l’actor: “A vegades tenim la sensació que no estem en perill perquè tenim una bona feina i estem bé amb la família. Però potser la teva empresa tanca i et deixa la parella i, no saps com, et trobes dormint al carrer.” A ell li va passar. “Vaig tenir amistats perilloses de joventut, el matrimoni dels meus pares era molt feble i vaig acabar abocat al carrer”, explica, mentre pren un cafè a la terrassa d’un bar. Però ell se’n va sortir i ha acabat treballant d’actor, la seva vocació des que era ben jove. Als 16 anys ja estudiava teatre. “La mare em va animar a fer-ho”, recorda, però no ha viscut prou per veure com es feia realitat aquest somni.
I per fer-lo realitat, primer va haver de sortir del carrer. “Mai estaré prou agraït a la gent d’Arrels Fundació per la higiene, les dutxes, el menjar... I després em van posar en contacte amb l’actriu Ivana Miño, em vaig presentar a un càsting i em van agafar per a l’obra de teatre Últim crit, amb gent del carrer i treballadors d’Arrels.” Després va estar en contacte amb assistents socials, va viure en un pis compartit i ara viu sol en un apartament. “En total vaig estar vuit anys al carrer, en diferents períodes. Sortir-ne va ser un procés”, comenta.
Diferents estats d’ànim
Conversem amb ell i amb Pep Garrido l’endemà de la preestrena de Sense sostre, en una nit d’emocions que li fa brillar els ulls blaus quan en parla. “M’agrada molt la pel·lícula, he vist la resposta de la gent, de les amistats que hi havia a la preestrena, i deien que hi ha moltes seqüències que inspiren diferents estats d’ànim: la paranoia quan va caminant per la ciutat, la tristesa i dolor quan el colpegen... Trobo que és bastant real, tot i que és ficció. La vida al carrer és més dura: tot això, dia rere dia, les inclemències del temps, gent que surt de marxa i no se sap controlar...”
Pep Garrido ens parla dels orígens del projecte, al qual ha dedicat cinc anys. Amb Xesc Cabot, “hem treballat junts tota la vida, som amics de l’ànima i compartim imaginari”. Junts van fer el documental Bustamante Perkins (2013), que ja parlava de la indigència, i volien fer el salt a la ficció.
Còmic i tallers
No es van tancar a pensar com seria el seu primer film de ficció, sinó que van “anar a buscar-lo”, i els van passar dues coses. Primer, van conèixer Miquel Fuster, que va viure quinze anys al carrer i gràcies a Arrels en va sortir. L’experiència va inspirar el còmic 15 años en la calle. “Això ens va fer pensar que aquí hi podia haver una pel·lícula –recorda–. Ell ens va remetre als tallers de teatre amb homes i dones que han viscut al carrer. Nosaltres volíem actors no professionals i gent que ha viscut al carrer, i allà ho teníem tot.”
Allà van descobrir el 2014 Enric Molina, que té “un instint interpretatiu descomunal, de vegades gairebé sobrenatural”, recorda Pep Garrido. “Ell va transformar la pel·lícula. El risc era que tota pivotés al seu voltant. Ara, a aigua passada, veiem que és la millor decisió. Mai li estarem prou agraïts. L’Enric en aquesta pel·lícula ho és tot.”L’actor Enric Molina era conscient de la responsabilitat: “Sentia el pes de la pel·lícula, era el protagonista. Va ser l’incentiu per posar tota la carn a la graella. M’agrada expressar tot el que tinc a dins i que la gent ho vegi.” Sense sostre narra el dia a dia de Joan, que dorm als carrers i parcs de Barcelona: busca menjar, ven figures de filferro que fa ell mateix als turistes, va als menjadors socials, rep ajuda de voluntaris les nits de fred, s’estima el seu gos Tuc, beu vi... Un dia rep una pallissa d’uns joves borratxos i perd el gos. Desesperat, marxa de viatge per trobar-se amb algú que viu fora de la ciutat.Pep Garrido diu que es volien allunyar de “gran part de les ficcions sobre els sense sostre, que són amables o romàntiques”. “Tampoc volíem fer un melodrama pietós. Teníem clar que volíem fer un malson, inspirats en el còmic de Miquel Fuster. La gent que la veu la troba duríssima, però la que viu al carrer diu que no arriba ni a la sola de les sabates del que és passar una nit al ras.”Trobar l’equilibri per no fer una pel·lícula massa dura o massa tova “era per a nosaltres sobretot moral”, diu el director. “Volíem estar segurs que teníem la legitimitat per fer la pel·lícula i ens exigíem ser honestos i anar sempre acompanyats per gent del carrer.” Amb l’ajuda de molts d’ells, de voluntaris i treballadors d’Arrels, de treballadors socials i d’altres entitats, van anar elaborant el guió. “La pel·lícula està construïda amb l’ajuda de tota aquesta gent”, remarca.El film ha passat pel Festival de Gijón i ara s’estrena en diverses sales de Catalunya i a Madrid, Sevilla, Vigo... Pep Garrido defineix Sense sostre com “una pel·lícula de militància, una forma de lluita”, i cita una piulada de l’historiador Jordi Sans, que va veure Sense sostre a la preestrena: “Si vius a Barcelona és obligatori anar-la a veure.”Tant Pep Garrido com Enric Molina estan d’acord que una de les reflexions de la pel·lícula és que l’amor ens salva. “Parla dels sense sostre, però en el fons parla del que és essencial per a nosaltres”, diu Pep Garrido. “Darrere Sense sostre hi ha la idea que hem de trobar altres maneres d’estimar-nos. A nosaltres, com a homes i dones, ens falta amor. Si no, ens n’anem a la merda. Hem de posar l’amor al centre de les nostres vides.” Enric Molina hi afegeix: “Quan no ens queda res, què ens mou a fer les coses? L’últim desig del Joan és anar a buscar la gent que estima. Ens calen menys diners i més amor.”
