Cinema

Juliette Binoche

Actriu

“Trobar el camí a la vida ja és un èxit”

Els errors també són necessaris. Si no en fas, amb què treballes? Com et transformes?

El patiment de Julie a Tres colors: blau, la infermera atenta que escolta la història d’El pacient anglès, l’atractiva xocolatera que sacseja la rígida moral d’una petita vila a Chocolat, l’estrella al cim de la seva carrera de Viaje a Sils Maria... És fàcil trobar papers memorables en la llarga filmografia de Juliette Binoche (París, 1964). Forma part d’una estirp de grans actrius franceses que han triomfat dins i fora del seu país i és amb una d’elles, justament, Catherine Deneuve, que protagonitza La verdad, que s’estrena el dia de Nadal. Interpreten una veterana estrella i la seva filla guionista sota la direcció d’Hirokazu Koreeda, el guardonat director de Nadie sabe, Still walking i Un asunto de familia (Palma d’Or de Canes l’any passat), que treballa per primer cop fora del Japó.

Vostè, en la seva vida real, s’ha mirat en el mirall de Catherine Deneuve?
Quan era petita, per suposat. Em va encantar Piel de asno [1970], en què feia de noia enamorada que busca el príncep blau, i també en les pel·lícules de Jacques Demy, per la lleugeresa, per la felicitat de l’amor que representava. No sé si podria dir que estava fascinada, però ben segur que era una admiradora d’aquesta bellesa i lleugeresa, de la seva espera de l’amor.
Fins a quin punt Catherine Deneuve ha estat un referent per a les generacions d’actrius franceses posteriors?
Evidentment, ha estat una inspiració i un referent per a les actrius posteriors, però n’hi ha d’altres: Jeanne Moreau, Isabelle Adjani, Isabelle Huppert una mica més tard, Simone Signoret... Per mi, les tres actrius que han estat referents per les seves interpretacions són Liv Ullmann, Geena Rowlands i Anna Magnani. Com a actriu, les meves influències més importants són aquestes tres actrius. Però de petita adorava Catherine Deneuve, per suposat, tot i que no en termes estrictament interpretatius.
Deia que Hirokazu Koreeda més que dirigir els actors, busca la humanitat que hi ha dins de cadascun. Té aquesta sensació després d’haver-hi treballat?
És ell qui ho diu; jo em vaig limitar a repetir-ho. Sí que tinc aquesta sensació. Al principi, va intentar dirigir-me l’escena en què el meu personatge entra, al matí, al jardí amb un llibre i està furiosa amb la seva mare perquè li ha mentit. Em va dir que no ho havia de fer així, que me n’havia de burlar. Em va semblar interessant i vaig intentar lligar les dues coses, perquè la nena que hi ha en mi està molt ferida, però la meva part adulta sap controlar-ho, i fins i tot actuar de manera irònica. Després, va confiar en mi, potser des de la segona escena de rodatge. A partir de llavors, ens va donar llibertat per actuar.
‘La verdad’ és una pel·lícula molt ‘francesa’. Tenien la sensació d’estar dirigits per un cineasta culturalment tan allunyat com Hirokazu Koreeda?
No sé què significa exactament dirigir. No és real, per mi. El cinema és una combinació de diferents trossos que fan que una escena existeixi, i al final, el director fa la història amb el muntatge. El teatre és una representació. En el cinema, el que realment fa la pel·lícula és el muntatge. És essencial tenir un esperit i una ment molt clars per portar la pel·lícula fins on ha d’arribar. Però no sé qui em dirigeix: és una part de mi, la temperatura, l’humor de l’actor que hi ha davant meu, si he dormit bé o no, si les paraules signifiquen res per a mi, tot el treball previ, la presència del director de fotografia, el que he menjat a migdia, el que sento, la mirada d’un director, la seva paciència... Són moltes coses!
La pel·lícula reflexiona també sobre la seva professió. Què és per vostè aconseguir l’èxit com a actriu?
Això se sap al final de la vida [riu]. No s’ha d’obrir la caixa de Pandora abans d’hora. Pot ser molt dolent.
Què intueix, ara? Què la fa sentir satisfeta?
Puc respondre com a actriu, com a dona o com a mare, encara que sigui la mateixa persona. Com a actriu, he fet el que he pogut tan bé com he pogut i ara ja em depassa, perquè ja no em pertany. L’únic que pots fer és donar el màxim de tu cada vegada, en cada presa. I quan saps que realment ho has fet tan perfecte com podies, llavors estàs satisfeta i pots dormir tranquil·la. Com a mare és més complex respondre, perquè estàs parlant d’altres éssers humans, del que els has donat o no, perquè les capacitats de cada persona són diferents. El que donem a un nen no és rebut de la mateixa manera per un altre. És difícil saber si has tingut èxit, però trobar el camí com a ésser humà en la vida ja és un èxit. I quan el teu fill troba el seu camí és un èxit enorme. Ara bé, els errors també són necessaris. Si no en fas, amb què treballes? Com et transformes? Com canvies? Com a mare, mai no ets perfecta. Crec que és una necessitat no ser-ho.
I com a dona, se sent satisfeta?
Com a dona, he comès errors. L’èxit és més difícil. Però comparteixo un amor des de fa uns quants anys i, darrerament, crec que poder compartir els sentiments és un miracle, perquè porto una vida amb tants viatges, tan ficada en la meva feina i en el meu paper de mare que sovint deixo de costat el company. Poder sentir avui aquest amor és un regal sorprenent, perquè no l’esperava.
Què creu que té més pes en nosaltres: la nostra natura o com els altres ens perceben?
Ni una cosa ni l’altra. Per mi, l’important és fer una connexió del que perceps i sents amb les paraules que dius i les accions que fas. Hem de ser tan coherents com sigui possible entre el que el nostre cos i ment ens donen i les nostres accions i pensaments. Si ho féssim així, tindríem menys guerres, menys confusió, menys mentides.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Música

Joan Enric Barceló presenta a casa el seu debut literari

Vidreres
Cinema

El Truffaut convida a sushi per celebrar els 3 mesos de ‘Perfect days’

Girona
cultura

El Museu d’Història de Barcelona busca director amb un procés de selecció que aixeca recels

barcelona
guardó

Antonina Canyelles, premi Jaume Fuster

Barcelona
Cinema

Blanes estrena un festival de cine que reconeix la trajectòria de Mònica Randall

Blanes
Llibres

Òmnium impulsa una recollida de llibres per renovar el fons de les biblioteques

Barcelona

Faulkner, l’autor de les mil veus

Barcelona
MÚSICA

Guillamino: “A la música del país, li falta un sentiment una mica més de tribu”

BARCELONA
música

Lecocq debuta amb ‘Sous la glace / Sota el gel’, un manifest bilingüe contra la superficialitat

la bisbal d’empordà