L’oradora a peu pla

Prudenci Bertrana afirmava que un bon novel·lista havia de viatjar en tercera, i potser l’única que s’ho va prendre seriosament va ser la seva pròpia filla, que mai no va conèixer les comoditats del gran món i, en una de les seves primeres conferències, acabada de tornar de la Polinèsia, advertiria: “Perquè el viatge sigui profitós en el sentit educatiu, cal per damunt de tot emprendre’l sense diners.” Enemiga acèrrima de l’estereotip que reduïa la dona a un adorn (“una bèstia de luxe, criada i peixada per al plaer de l’home”, arribaria a dir), tant com del model de les modernes coquetes que anaven al cine (un patró de nina intel·lectual que també detestava però que, molt a pesar seu, ella mateixa va contribuir a popularitzar), Aurora Bertrana va encarnar una feminitat desacomplexada, aventurera, sense pèls a la llengua i picant “com la mostassa alemanya”. No hi ha cap altra escriptora del seu temps que s’hi pugui comparar, i la fascinació que va despertar entre els coetanis la seva vida trepidant, sobretot arran de la publicació de Paradisos oceànics (1930), va propiciar una intensa activitat com a conferenciant a través de la qual va acabar de construir una imatge pública feta de cosmopolitisme, atreviment i franquesa.

Si Neus Real va posar-nos a l’abast, fa més d’una dècada, la Bertrana periodista a través d’una recopilació dels seus articles dels anys vint i trenta, ara és Adriana Bàrcia, una altra filòloga especialista en l’autora, qui ens la retorna de viva veu a través de la transcripció de les seves conferències. Avui us parlaré, publicat dins la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, aplega una dotzena d’aquestes conferències, totes inèdites fins ara, excepte un parell que la mateixa Bàrcia ja va donar a conèixer dins l’Àlbum Aurora Bertrana del PEN Català (2017). Els textos s’agrupen en dos blocs separats per la immensa fractura de la Guerra Civil: els que corresponen als anys de la seva consagració com a viatgera i escriptora, als anys trenta, i els que pertanyen a la seva activitat pública un cop tornada de l’exili, als anys cinquanta i fins al 1967. Si els primers el tema gira primordialment al voltant del viatge, l’exòtic i el feminisme, aprofitant el filó polinesi i la seva experiència al Marroc (les xerrades les impartia sovint en col·laboració amb el seu marit, l’enginyer Denys Choffat, relegat a la funció accessòria d’anar passant les diapositives), en els del segon bloc, per les circumstàncies polítiques, Aurora Bertrana sembla plegar-se a un paper més circumstancial, com a presidenta del jurat del premi Bertrana o encapçalant un homenatge a Víctor Català, però no tarda a emergir la dona enèrgica i combativa que sempre va ser. “Encara furga en ferides obertes, difon la literatura i la cultura catalanes i, sense despentinar-se, arremet contra un nou enemic a batre: la censura”, afirma Bàrcia, que destaca l’assaig “Sorts i dissorts de la llengua catalana”, llegit el 1966 i recuperat aquí en la versió anterior a la mutilació de la censura, on afirma, en ple franquisme, coses com ara aquesta: “Escrivim amb l’esperit encongit, sense cap mena de llibertat de pensament.”