crítica de teatre / «en joan sense por»

Cant a l'amistat

  • Anna Alborch, amb en Joan. L. GUERRERO.
  • VÍDEO: Vídeo promocional de l'espectacle.

Després d'un magnífic pri­mer espec­ta­cle com Rud­di­gore, la jove com­pa­nyia Egos –amb uns mem­bres hiperac­tius i poli­facètics com Toni Sans o Rubèn Montañá, o tan talen­to­sos com Anna Alborch–, de manera paral·lela a la cre­ació del seu segon espec­ta­cle, La casa sota la sorra, es va embar­car en l'aven­tura de fer un espec­ta­cle musi­cal fami­liar, amb tite­lles. El repte la com­pa­nyia l'afronta amb valen­tia i coratge, ima­gi­nació i ori­gi­na­li­tat, amb una història deli­ci­osa.

En Joan és un nen asset­jat pels mons­tres de la seva habi­tació, en Fos­cor, en Llit i l'Armari. Però en Joan no té por d'ells, de manera que aquests, frus­trats, con­trac­ten una bruixa que, en no acon­se­guir cap resul­tat, con­demna en Joan a tenir sin­glot per sem­pre més. El remei, és clar, és un bon espant, cir­cumstància que com­plica les coses. Ales­ho­res entra en escena la Marta, la millor amiga d'en Joan, i, entre tots dos, miren de tro­bar el des­llo­ri­ga­dor de tot ple­gat, amb una visita infruc­tu­osa a una mansió encan­tada, cau del fan­tasma Pas­cual. Men­tre en Joan és a dins, però, la Marta és segres­tada. Serà la des­a­pa­rició de la seva amiga el que espan­tarà tant en Joan que el sin­glot ces­sarà. Un cant a l'amis­tat, a la pre­o­cu­pació i la cura envers l'altre, un mis­satge fins i tot revo­lu­ci­o­nari. Una delícia que els menuts seguei­xen amb atenció, sense per­dre detall, emba­da­lits.

Són molts els valors d'aquest espec­ta­cle, des de la música, pas­sant pel dis­seny i la cons­trucció tant dels tite­lles com de l'increïble piano que es trans­forma en una fantàstica mansió encan­tada, fins a la mateixa història, el sen­tit de l'humor i el ritme que impri­mei­xen a tot ple­gat els mem­bres d'Egos Petits.

Cal­dria, però, polir alguns aspec­tes per tal que fos un espec­ta­cle rodó. La mani­pu­lació, en la majo­ria dels casos, té algu­nes deficiències, les emo­ci­ons no es pro­jec­ten sobre els tite­lles, de manera que esde­ve­nen apèndixs dels intèrprets, en comp­tes de per­so­nat­ges amb enti­tat pròpia. En aquest sen­tit, una excepció, la d'Anna Alborch, una Marta entra­nya­ble, una bruixa diver­tidíssima i una can­tant esplèndida. Un intèrpret més tam­poc esta­ria mala­ment i posa­ria fi a les cor­re­dis­ses per l'esce­nari de Lali Camps, que es podria cen­trar més en la inter­pre­tació. Tot i això, afor­tu­na­da­ment, Egos eli­mina amb encert des de fa un temps la naf­ta­lina del tea­tre musi­cal del nos­tre país.

Text i lletres de les cançons: Toni Sans i Rubèn Montañá. Música, direcció musical i piano: Francesc Mora. Direcció escènica: Joan M. Segura. Intèrprets/manipuladors: Anna Alborch, Lali Camps i Rubèn Montañá. Disseny de titelles i escenografia: Rubèn Montañá. Lloc i dia: Teatre de Salt, 16 de maig del 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.