Cultura

Crònica

artefactes musicals

Atropella, trapella, Santos

El Teatre Lliure vol fer cada Cap d’Any un concert explosiu. l, sens dubte, la millor manera d’encendre la metxa és amb tot un Carles Santos

Carles Santos tenia un caminar pausat fora de l’escenari, com de savi desvagat. Però quan arreplegava un piano els dits se li encrespaven i la creativitat es desbordava a mode d’emergència vital. Un batec cuit a base de paelles i de bandes musicals, de mascletàs desproporcionades i, probablement, llargues migdiades al camp. Ara, el Teatre Lliure ha volgut fer el seu bateig de concert de Cap d’Any amb l’esquitxada musical (fresca, sorprenent, aparentment espontània però carregada del domini dels silencis i el contrast) d’en Santos. La BCN 216 ha interpretat per primer cop una peça de Santos sense ell: Piturrino fa de músic. Fa dos anys que va morir, però la vitalitat de la seva música, la seva picardia divertida i provocadora, va ressonar divendres a la nit tan fresca com si ell la veiés, per sobre de les seves ulleres mig caigudes. Jordi Masó va substituir-lo al piano i el director musical Francesc Prat (i David Albet a l’ombra) van fer que l’experiència del concert fos a mort, amb el risc que alguna nota patinés i l’evidència que és impossible un capteniment formal quan es té una partitura d’en Santos entre mans. El músic, trapella, atropella els dits i l’aire dels músics, encara que no els pugui insuflar l’ànim, de quan ho feia en les gires.

La secció de vent dialoga, o combat, entre el piano i els instruments de corda. La percussió no s’atura ni un moment, amb una partitura que deuen tenir fragmentada per tot de faristols que s’estenen tot a l’ample de l’escenari. L’èxtasi final desplega els sons més juganers com la serra elèctrica, els petards i el gosset de fira amplificat (que podria haver sorgit de la factoria de Pascal Comelade). “És el temps de congelar el semen de Bach, de tacar els llençols mentre passa la banda municipal, de menstruar el dia de Corpus Christi, de digitalitzar el teu clítoris, de netejar-te el cul amb música clàssica, de no ser el fill del teu pare, el temps de cridar.” Així era Santos, urgent, escatològic, i així és com ha de sonar la seva música tinguda per “teatral” per expulsar-la dels cànons musicals més estirats. El Lliure vol fer cada Cap d’Any un concert explosiu. l, sens dubte, la millor manera d’encendre la metxa és amb tot un Carles Santos. El públic va sortir electrificat pels contrastos i per l’esclat final. Santos, trapella, prenia de nou l’escenari amb la flaire de la pólvora, amb el fum que levita per sobre dels músics i que espetega amb llampegueig incandescent. Santos atropella el 2020 al Teatre Lliure. Bona arrencada d’any!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.