Cultura

Crítica

teatre

Una sort coral, molt ben repartida

Eu Manzanares descriu una nit de cap d’any en una família obrera (humil, no pobra!) que pot ser el final de la seva precarietat. S’intueix una família molt d’esquerres que es debat entre ser moralment irreprotxable i estar sempre al costat del feble i gastar un accent pessimista, de saber-se els últims que lluiten per causes justes i que això els penalitza. Però s’empoderen ells sols, en la intimitat del seu menjador. Es fereixen les ferides a cops d’Ana Belén (Abre la muralla) o Camela (Lágrimas de amor). En aquest cau de misèria arribarà una sort molt repartida. Un engranatge infal·lible que cus humor i drama amb un pessic de nostàlgia.

És una família ben avinguda que ja s’ho ha cridat tot diverses vegades, aparentment. El veïnat els deu tenir per uns queixosos perquè sempre fan gruar per les reformes de l’escala.Ells se senten víctimes del sistema i reaccionen iradament, esquitxant bilis. Lo nuestro és diferent a lo nostru que reivindicaven a Una altra nit fa uns mesos al Maldà. O al Consell familiar de Cristina Clemente. Totes tres es desenvolupen al voltant d’un menjador, o d’un àpat, però des de coordenades diferents. Coincideixen en el fet que el passat defineix i reforça les personalitats, sense que això vulgui dir que s’autoexcloguin de l’entorn: aquesta família barreja el català i el castellà, escolta les campanades de La 1 (“son más puntuales”) i compra La Grossa de Nadal. Els fills empre tasten el mateix menú i el cava que van servir en el casament dels pares, però lluiten per prosperar i evitar les feines dels pares. L’univers conegut, com a esquer habitual en pel·lícules o sèries (que sovint apel·len a la nostàlgia), en aquest cas, fa uns quants salts mortals. La peça va creixent i salpebrant la comèdia típica amb uns moments dramàtics ben forts, en què el silenci glaça el públic, que reia divertit despreocupadament. La música funciona com un ressort emocional de manera similar al mític Sé de un lugar d’Iván Morales.

Hi ha una intriga molt ben amagada que manté la tensió. Les sortides dels intèrprets permeten que el públic conegui mitges veritats que els personatges descobriran més tard, potser. L’espectacle respon molt bé a les demandes de la factoria Flyhard perquè sap distreure i emocionar amb un punt d’ingenuïtat i salpebrat d’inconformisme.

Lo nuestro
Autora: Eu Manzanares
Directora: Mercè Vila i Godoy
Intèrprets: Paul Berrondo, Eli Iranzo, Eu Manzanares i Pau Poch
Dissabte 4 de gener (fins al 10 de febrer) a la Sala Flyhard


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les filharmòniques de Berlín, Munic, Dresden, Sant Petersburg i Hong Kong conduiran el cicle Palau 100 “més simfònic”

Barcelona

Bromera publicarà l’última novel·la d’Isabel-Clara Simó ‘El teu gust’, dedicada a les passions humanes

barcelona

Un geni i nosaltres

Girona

Relats amb ‘reggae’

tortellà

Més Gaudí al MNAC

barcelona

Ginestà, lluita i tendresa

BARCELONA

Subhasten una taula inèdita de Borrassà

barcelona
Crònica

“No volem rates”

Barcelona

Una trobada amb la cultura inquieta

Girona