El miracle Aixelà

A l’última pàgina de l’humil però digníssim catàleg que ha editat La Virreina Centre de la Imatge de l’exposició que dedica a la Sala Aixelà, hi ha la llista d’autors que van exposar en aquest espai que va desafiar la nit cultural del franquisme. Són 76 noms avui consagrats i la major part va tenir la seva primera oportunitat, o la segona després de la desfeta del 1936, aquí, en un soterrani del número 13 de la rambla de Catalunya.

A peu de carrer, l’Aixelà era una botiga puntera d’imatge i so que va obrir les portes el 1958. Un any després, va transformar el seu magatzem i taller de reparació en un oasi de modernitat cultural que no es pot qualificar ben bé de clandestí, però quasi. “Molts dels actes que s’hi van promoure es van fer a porta tancada i un conserge barrava el pas als desconeguts”, explica Laura Terré, la comissària de la mostra que es pot veure fins al 16 de febrer.

No s’amagaven per gust, sinó per por als reaccionaris. La Sala Aixelà és un cas únic a la Barcelona dels anys seixanta i setanta (l’any de la mort del dictador, va acabar la seva activitat) en què tot allò proscrit era possible: audicions de música contemporània actualíssima, jazz i primícies de la Nova Cançó; projeccions de cinema d’art i assaig, amateur i independent, incloses cintes censurades; conferències sobre art d’avantguarda internacional i exposicions de pintura, còmic i, la seva debilitat, de fotografia.

La debilitat de l’home que va propulsar aquest miracle cultural, Josep Maria Casademont, un advocat que va llançar la tovallola fastiguejat de tanta llei injusta. Catalanista de pedra picada, l’exposició de La Virreina és, precisa Terré, un homenatge al seu esperit dinamitzador i pedagògic.

Terré-Miserachs-Masats

Els fotògrafs sempre se sentiran en deute amb ell i amb la seva visionària manera d’entendre la fotografia, lluny dels ambients endogàmics i resclosits de les agrupacions fotogràfiques. Casademont va defensar-la com un art de ple dret des de la primera exposició, Terré-Miserachs-Masats. El muntatge va ser el mai vist: “Les fotografies es van penjar sense paspartú, en grans formats i tensades en un bastidor de fusta. Sense títols ni explicació, s’obrien a la interpretació lliure”, explica Terré (filla de Ricard Terré, un dels tres pesos pesants de la mostra inaugural).

Al llarg d’aquests dues dècades, la sala va anar acollint talents latents. El 1961, Joan Colom hi va exhibir per primera vegada la seva mítica sèrie del barri Xino. Va causar tot un escàndol en la societat benpensant. Aquell mateix any, Carles Fontserè va presentar la seva visió de Nova York, la ciutat on es va haver d’exiliar després de la guerra per haver forjat l’imaginari visual republicà. Una dècada després, el 1971, Colita va ser la primera dona que hi va exposar en solitari. El títol de la mostra, La gauche qui rit, va enfurismar el poder, que, al cap de dos dies, hi va enviar la policia per fer-la tancar. La foscor no era al soterrani del número 13 de la rambla de Catalunya, sinó a fora.