Un any d’art plural

Agendes a mà. Comença una nova temporada d’exposicions, en la que el principal tret és la pluralitat. Els grans museus van justos de pressupost, però es resisteixen a fer propostes de baix nivell. Pot ser un bon any artístic, però, com sempre, el que sembla seductor sobre el paper s’ha de demostrar a les sales.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) comença a veure a l’horitzó el seu anhelat projecte d’ampliació. Però aquest 2020 encara haurà de desplegar les exposicions en els espais que tanta brillantor els treuen. Nonell entre tradicions. De Goya a Picasso (del 14 de maig al 13 de setembre) promet. El museu abordarà aquest pes pesant de l’art català amb una altra mirada: la de les influències que va absorbir i que ell mateix també va irradiar en altres artistes. El museu de capçalera de l’art català forçarà un nou diàleg entre les seves col·leccions històriques i l’art actual. En aquest cas, l’encàrrec s’ha fet a Oriol Vilapuig, que farà una intervenció en els fons d’art romànic: Son. Empremtes de les valls d’Àneu (del 12 de març al 30 de setembre). Aquesta mostra s’havia programat el curs passat però es va haver de cancel·lar per l’enèsima retallada de pressupost. L’últim tram de l’any al MNAC també serà potent. L’esperat retrobament de les pintures de la Capella Herrera, de Carracci, disperses al museu català i a El Prado, serà per fi una realitat del 24 d’octubre al 24 de gener. El MNAC s’acomiadarà del 2020 amb ceràmica: De Hamada a Artigas. Els colors del foc (del 20 de novembre al 17 de gener) evocarà la relació entre aquests dos mestres del fang i les seves respectives cultures, la japonesa i la catalana.

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), on també hi ha moltes esperances dipositades en els espais expositius que guanyarà a mitjà termini, encara no ha fet públic tots els continguts del seu programa, però sí dues propostes que el definiran. A Acció. Una història provisional dels noranta (del 3 d’abril al 27 de gener), se submergirà en la segona vida de l’art conceptual un cop superat el retorn a l’ordre dels anys vuitanta. Una nova generació d’artistes va reprendre les pràctiques d’artistes dels anys setanta, precursors com ara Fina Firalles, que enguany tindrà, per fi, una gran exposició al Macba (del 15 de maig a l’1 de novembre) que resseguirà el seu recorregut vital i artístic, una comunió perfecta entre vida, art i natura.

Del Museu Picasso també ens manquen peces per poder fer el puzle de la seva temporada. Una de les exposicions centrals que ha anunciat és Picasso i les joies d’artista (del 8 de maig al 13 de setembre), amb què posarà el focus en una de les produccions menys conegudes del geni malagueny, la joieria artística. Com tot en Picasso, en absolut simples ornaments.

De CaixaForum tenim clar el primer semestre de l’any. L’estrena: Objectes de desig. Surrealisme i disseny 1924-2020 (del 28 de febrer al 7 de juny) portarà a les seves sales fantasies creatives de Salvador Dalí, Björk, Marcel Duchamp i Meret Oppenheim. A la primavera, l’aliança amb El Prado tornarà a donar els seus fruits a Art i mite. Els déus d’El Prado (del 15 d’abril al 26 d’agost), un festival de mitologia grecollatina amb pinzells de luxe: Rubens, Ribera i Zurbarán, entre d’altres. I la que potser serà l’exposició de l’any, si més no una de les més populars: Vampirs. L’evolució del mite (del 8 de juliol al 25 d’octubre) intentarà explicar l’obsessió per aquestes criatures en la literatura, el cinema i l’art.

La Fundació Miró començarà l’any amb Antoni Llena, que instal·larà un núvol de dibuixos de Miró a la col·lecció permanent (del 6 de febrer al 7 de juny). L’art del deixeble es diluirà en el del mestre. El continuarà amb l’artista índia de militància feminista Nalini Malani, premi Joan Miró 2019 (del 20 de març al 29 de setembre). I l’acabarà amb una proposta molt sucosa del passat, el present i el futur de l’escultura sota el filtre teòric de l’artista David Bestué (a la tardor).

William Kentridge, la gran veu de l’apartheid, no decebrà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb l’exposició Les ombres i el poder (del 9 de juny al 22 de novembre). També s’espera molt de Mart: el mirall vermell (de novembre a abril), per fantasiejar amb els productes culturals que han invocat el planeta B però, sobretot, per reflexionar sobre el futur de la humanitat.

La Pedrera tindrà dos bons aliats: el fotògraf novaiorquès William Klein, un pioner de la fotografia de carrer avui ja nonagenari (del 6 de març al 5 de juliol), i l’escultor valencià Andreu Alfaro, mort el 2012, de què l’obra s’exposarà ara en un entorn tan privilegiat com és l’arquitectura de Gaudí.

William Klein tindrà molta competència. La fotografia guanya terreny cada temporada. I aquesta especialment, ja que la Fundació Mapfre començarà al juny la seva nova etapa com a centre dedicat exclusivament a la fotografia a l’edifici Vela de les torres de la Vila Olímpica. De la seu actual, la modernista Casa Garriga Nogués, en marxarà després de l’exposició que obrirà el 13 de febrer dedicada al fotògraf Carlos Pérez Siquier, Premio Nacional de Fotografia 2003. El nou espai s’inaugurarà amb dues exposicions simultànies: de Bill Brandt, un dels pares de la fotografia moderna, i de Paul Strand, un altre referent ineludible de la història del mitjà. A la tardor, a partir del 22 d’octubre, una retrospectiva de Garry Winogrand, revolucionari de la fotografia documental, agafarà el relleu, compartit, però, amb una mostra que es proveirà d’imatges dels fons del MNAC.

Més fotografia urbana de qualitat a la seva llar més veterana, la Fundació Foto Colectania, on s’allotjarà (del 12 de març al 21 de juny) l’obra del japonès Daido Moriyama, que just acaba de rebre el premi Hasselblad, el Nobel de la fotografia.

I encara més fotografia a la Virreina Centre de la Imatge, en una de les programacions més brodades, si no la que més. Arrencarà el 5 de febrer amb un projecte expandit del llibre Sobre la fotografia de Susan Sontag. Barbara Hammer, pionera del cinema experimental i de temàtica lèsbica (de març a juny); Les filles de la vergonya, una investigació sobre la dissidència sexual a les antigues colònies espanyoles (de maig a agost); Manolo Laguillo, puntal de la fotografia documental (de juny a octubre); Tanit Plana, un talent fotogràfic en estat de gràcia (de setembre a octubre); el cineasta Pedro Costa i Hélios Gómez, l’artista de la corbata roja, (dues propostes d’octubre a gener) són llums que residiran a l’edifici de la Rambla en un any de celebració: el 40è aniversari com a institució que programa art contemporani de manera estable.

A la Fundació Tàpies també tenen coses per festejar: els 30 anys. Les espelmes les bufaran amb una gran exposició de Tàpies, de moment sorpresa, a l’estiu. Abans, un altre Tàpies, el gravador, centellejarà a L’àcid és el meu ganivet (del 24 de gener al 24 de maig).

Al Museu del Disseny, l’exposició més imperdible és Modernisme, cap a la cultura del disseny (a partir del 3 de juny; té caràcter semipermanent, ja que durarà fins al 2023), una reinterpretació del moviment del tombant de segle com a embrió del concepte contemporani del disseny. Especial també serà una altra mostra perfumada igualment de modernisme: Francesc Vidal. L’aposta per les indústries d’art a Barcelona 1878-1914 (de desembre a març), amb què evocarà la botiga d’aires cosmopolites que va obrir aquest ebenista i decorador tan innovador.

La Fundació Vila Casas no trenca el compromís amb l’art català. Als Espais Volart, desfilaran Guerrero Medina (del 24 de gener al 24 de maig), Jesús de Vilallonga i Manuel Malagrida, en dues exposicions simultànies (del 12 de juny al 23 d’agost), i Pere Noguera, Soledad Córdoba i, imprescindible, els amics Ángel Ferrant i Xavier Vidal de Llobatera en la triple proposta de final d’any (del 18 de setembre al 31 de gener). A Can Framis rebran Enric Ansesa (de l’11 de febrer al 14 de juny) i, junts però exposats separadament, Guillem Viladot i Jordi Martoranno (del 6 d’octubre al 24 de novembre).

L’oferta de Barcelona és poderosa, però el país és més gran i d’exposicions, de bones exposicions, n’hi haurà arreu. Dos moments importants: al Teatre-Museu Dalí de Figueres, l’arribada del mític Crist de Sant Joan de la Creu procedent del museu Kelvingrove de Glasgow per a una exposició del Dalí més místic (de l’1 de novembre al 30 d’abril), i al Museu de Montserrat, una mostra, homenatge alhora, d’Amèlia Riera, morta recentment. A partir de juliol, reviurà.