On viu la identitat?

Hi ha persones que sempre han viscut en el mateix pis. Stefanie Kremser ha canviat de residència 22 vegades, canvis que sovint incloïen canvi de país, continent, llengua, cultura... Ha escrit un llibre per explicar-ho, però no de manera frívola, sinó buscant la influència que aquest nomadisme ha tingut en la seva identitat.

Si aquest carrer fos meu (publicat per 1984, amb traducció de Marina Bornas, i, en castellà, a Entre Ambos, traduït per Palmira Feixas) ha estat redactat en alemany, llengua en què l’autora escriu, tot i que en domina d’altres, com el català.

“És una obra rodona, elegant, madura, que ens diu que els llocs on hem viscut ens fan, per això tothom es pot sentir identificat amb el que explica Stefanie”, afirma l’editora Laura Baena.

És el primer llibre de no-ficció de Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967), després de les novel·les: Postal de Copacabana (2007), Carrer dels oblidats (2012) i El dia que vaig aprendre a volar (2016). Si aquest carrer fos meu comença amb l’excusa d’una postal, ens parla de molts de carrers i mostra que Kremser vola alt i fa boniques piruetes.

“Els meus tres llibres anteriors anaven sobre la identitat, es movien entre dues nacionalitats, dos països, dos continents... En aquest mostro el gran ventall de llocs, nacionalitats, identitats, llengües, cultures que he conegut i viscut. Però no és una novel·la, ni una autobiografia, és memoir, un gènere en què es narren fets autobiogràfics però “sense ordre cronològic, seguint normes associatives, salts temporals i geogràfics, perquè la nostra memòria funciona així, no és previsible”, explica Kremser, que pren com a model la nord-americana Vivian Gornick.

Tot comença amb un fet que sembla tret d’una ficció. Kremser va rebre una postal “perduda en el temps i en l’espai durant 25 anys” que li va fer entendre que tots els seus canvis d’adreça “tenien un sentit”. Però li calia un “ordenament literari” i, un cop fet, assegura que vol deixar enrere el tema de la plurinacionalitat. De fet, ja està escrivint una novel·la en què el tema no hi apareix.

“L’obra és una recerca de la meva identitat... Quan ets una polimigrant, sovint et trobes en un lloc nou, has d’aprendre una llengua, una cultura, adaptar-te... La identitat es va formant en un món petit i segur i, també, en un de gros i desconegut. Estic agraïda que fos així”, admet l’escriptora i també guionista de cinema documental.

“Hi ha alguns misteris que vaig anar trobant i resolent, o fent-los front, a mesura que l’escrivia.” En concret un relacionat amb els seus ascendents immediats, que li va fer replantejar-se la identitat, una identitat que Stefanie Kremser ha anat formant vivint en el primer, el segon i el tercer món, alternats. “Sempre porto a la motxilla els altres mons, però soc una migrant superprivilegiada!”, afirma.

Va ser en llocs concrets en moments importants, com ara el 1989 a Berlín, quan va caure el Mur, el 2001 a Nova York, quan hi va haver els atemptats... “Una mica com Forrest Gump... Sisplau, no poseu que sóc Forrest Gump.” Cas que ho fos, els seus bombons serien literaris, amb un afegit enriquidor, les divuit il·lustracions (una per capítol) dibuixades per ella en què es nota la bona mà. “Vaig dubtar entre estudiar cinema o Belles Arts...”

Dibuixos que mostren en baixa intensitat el que en el text són imatges potents, com la d’una caixa forta que té al balcó. “És una metàfora dels misteris que mai podràs resoldre i, alhora, de les sorpreses que poden arribar”, com el motiu pel qual viu des del 2003 a Barcelona, tot un rècord: “Per amor, mai m’ho hauria pensat!”, confessa rient.