Un polític sense idees

Anaïs Demoustier sembla actuar amb timidesa com si no es volgués fer notar, però traspua un encant i una ironia que reclamen l’atenció amb subtilitat. Havent treballat amb François Ozon i Christophe Honoré, dos dels cineastes francesos queer, però també formant part del món de complicitats dels marsellesos Robert Guédiguian i Ariane Ascaride, la subtilitat i la ironia d’aquesta jove actriu fan que sigui pertinent que, a Los consejos de Alice, interpreti la consellera filòsofa d’un alcalde socialista fatigat perquè l’ajudi a tornar a tenir idees. Això perquè el director, Nicolas Pariser, sembla voler aportar una faula subtilment irònica sobre la mediocritat instaurada en la política. El film pren un caràcter de faula des del moment que, en el context d’una alcaldia localitzada a Lió, es produeix alguna cosa tan irreal com que un polític reconegui que no té idees: una possible manera de dir que l’exercici de la política s’ha quedat sense idees per lliurar-se a un pragmatisme de volada curta i a l’encadenament d’uns actes institucionals com els que marquen l’agenda del desganat alcalde que Fabricio Luchini encarna amb una sobrietat inhabitual. A la vegada, però, dient-ho tan clarament en el punt de partida, Los consejos de Alice comença a perdre subtilitat. Hi ha moltes coses, de fet, que potser queden massa dites, com ara les mancances vitals que Alice reconeix i que, almenys aparentment, sembla solucionar en un final més dolç que trenca amb l’acidesa discreta amb què fins aleshores s’ha amanit el film. Tampoc no sembla gaire subtil que el personatge més lúcid, i per això més crític, tingui un peu en un psiquiàtric. Però, amb la presència de Demoustier, persisteix alguna cosa que es fa escàpola.