Cultura

JOAN RENDÉ

NARRADOR

“M’entristeix veure tothom que es gasta el dit sobre el mòbil”

Joan Rendé ens ofereix una resplendent novel·la d’època a ‘Ballaven el black bottom’ (Proa), des del final de la monarquia i la dictadura fins a l’esclat de la Guerra Civil.

Inicia la novel·la durant la dictadura de Primo de Rivera en plena eclosió del jazz.
La novel·la abasta de les darreries de la dictadura de Primo de Rivera fins als primers mesos de la guerra del 1936, uns anys de màxima excitació històrica, a batzegades alternants entre l’autoritarisme i les ànsies de llibertat esperançada. A més, el que es produïa a casa nostra era un reflex del que passava a tot el món occidental i afectava tots els aspectes de la societat. Es trencava la closca de l’ou vuitcentista en què havia viscut fins a la I Guerra Mundial i s’inventaven ideologies, arquitectura, art, música, per intentar unes formes de vida noves. El Black bottom era el ball de moda que va eixelebrar el jovent en uns temps de convulsió general.
Van ser uns anys de transformació de la societat?
Indubtablement, van ser uns anys de transformació i de radicalitat política: caiguda de la dictadura i la monarquia, estrena d’una autonomia tempestejada, la recaiguda del 34, la guerra. Però aquest ànim social de gosadia i conquesta de drets, anteriorment només imaginats o temptejats, van fer concebre una societat sense límits, de vegades sense cap limitació, on l’individu podia reeixir però també ensopegar. Ara, els interessos i els poders fàctics eren els de sempre i també aprenien d’adaptar-se; recordem allò d’El Guepard del príncep de Lampedusa: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï.” És l’immobilisme i els ideals de llibertat. La tensió entre els dos extrems m’ha semblat paradigmàtica i hauria de ser alliçonadora. És per això que n’he volgut fer una novel·la on representar tot d’arquetips humans, socials, de forces oposades, que potser avui es reprodueixen.
Per què ‘Ballaven el black bottom’ és l’inici a la modernitat?
Va ser l’època en què una gran part de la societat, i particularment el jovent, va tenir ocasió de conèixer noves modes revolucionàries, que trencaven amb un passat somnolent i resignat. És lògic que una societat que es destapa vulgui respirar aire fresc. El que no em sembla tan segur és que els aires nous hagin de ser sempre saludables.
Tenim música, carrers, clubs, esport, anarquistes...
El propòsit de Ballaven el black bottom no és reproduir els escenaris d’una època passada, però aquests escenaris m’ajuden a donar veracitat i naturalitat a la trama. La novel·la és una metàfora dels comportaments humans en un context de màximes pressions socials, de grans transformacions i d’ambicions fins llavors reprimides. La gent tendeix a assimilar els corrents històrics que li toca protagonitzar i a interpretar-los en tots els aspectes de la vida del moment, de vegades amb actituds contraposades, violentes i tot.
Com veu la situació en comparació amb quan va començar, el 77?
Crec que la literatura catalana, si se sap desempallegar de complexos estèrils i esterilitzadors, provinents de l’autoodi i les capelletes neologistes, té una perspectiva de futur extraordinària. Ho avala el fet que comptem amb un gran estol d’escriptors joves i no tan joves capaços d’oferir grans papers. Hi ha agosarament i ambició creativa, i molta gent que sap on va. No em fa patir tant la quantitat d’escriptors, que és copiosa, com la de lectors, que caldria estimular per tots els mitjans abans no fem massa tard.
Va formar part d’Ofèlia Dracs i els ha vist de tots colors. Com definiria la seva obra?
Potser, en el fons, he estat un outsider generacional; he anat a la meva, amb el màxim d’honestedat de què he estat capaç, i m’han importat poc o gens les modes, però sí la ressonància social. L’únic que hauria volgut hauria estat fer una obra rodona i sòlida, i aportar-hi la llengua que em van ensenyar els meus pares, la que es parlava a casa i al sòl on he viscut. M’agradaria de pensar que encara hi soc a temps, però sé que això ja no depèn del tot de mi.
Els avatars polítics de ‘Ballaven el black bottom’ es podrien comparar amb els actuals?
És una de les raons que m’han dut a escriure Ballaven el black bottom. Hi veig massa paral·lelismes i massa desmemòria, massa errors que es repeteixen. Si ens volem alliberar, hem de mirar cap a les cadenes i hem de procurar no fer-nos la guitza entre nosaltres, que sempre hem tingut qui ens la fa.
Com creu que la bona literatura pot salvar-se?
La profusió editorial contemporània no beneficia la bona literatura. Hauríem d’evitar de tractar els llibres com a productes industrials. Però també és cert que, en una societat de masses, no es pot ni s’ha d’evitar la publicació del que sigui, altrament cohibiríem la llibertat d’expressió i la d’informació. Però hauríem de trobar una manera de parlar de literatura amb majúscules i de poder-hi fer interessar un públic general. Quan vaig amb metro i veig que tothom es gasta el dit sobre la pantalla del mòbil, m’entristeixo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El Conte
Martí Domínguez

El pont

Èpica, fe i passió 2.0

Barcelona

L’Acadèmia de la Música vol el cessament del ministre Uribes

BARCELONA

El Grec aposta pels artistes en una edició amb incertesa

BARCELONA

John Prine, el més admirat

BARCELONA

El govern i el sector de les lletres acorden celebrar el Dia del Llibre a l’estiu

Barcelona

Mor John Prine, colós de la cançó dels EUA

BARCELONA

Un curt per recordar Pepa Bouis

girona
El Conte
Maria Mercè Roca

I ella, la molt puta, tan tranquil·la