Disney i el masclisme

Núria Pradas va ser declarada ahir guanyadora de la 40a edició del premi de les lletres catalanes Ramon Llull, dotat de 60.000 euros, per la seva novel·la Tota una vida per recordar. L’obra serà publicada el 4 de març en català a Columna i, posteriorment, en castellà (Planeta), italià i portuguès, a l’espera de més contractes.

El jurat, format per Carles Casajuana, Francesca Cristoffanini, Pere Gimferrer, Gemma Lienas, Isona Passola, Carme Riera i Emili Rosales, la va triar entre els 64 originals presentats.

L’autora, lleugerament emocionada, va sintetitzar que “és una història amb una protagonista femenina, Sophie Simmons, que té un somni: convertir-se en animadora de dibuixos. Guanya una beca, perquè és una artista amb talent, i viatja al Los Angeles del 1931, quan només té 16 anys”.

Una època tot just posterior al crac del 29, per tant, amb uns Estat Units en plena depressió. Simmons, entre amors i desamors, aviat s’adonarà que no és un món per a dones, en aquella època. “L’animació era un món restringit als homes, les dones només entintaven, ells dibuixaven i dirigien els personatges”, explica Pradas. Fins a la dècada del 1940 les dones no van entrar a fer tasques d’animació. I quan Simmons “finalment entra a treballar a Disney Studios, el món s’embranca en una guerra”, la Segona Guerra Mundial.

“Estic enamorada de la Sophie Simmons, un personatge que considero que no he creat jo perquè, com ella, de dones lluitadores, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà... És un homenatge a totes elles”, va assegurar.

“L’obra se situa entre l’estrena de Blancaneu i els set nans, el 1931, i la de Dumbo, el 1941. Totes dues van marcar una època. La primera, la daurada del gènere, la segona, perquè es va fer durant la gran vaga del sector que va canviar la situació. A Disney van passar de «som una família» a funcionar com una empresa.”

“El personatge de Walt Disney és molt present però no surt, no és una novel·la sobre ell”, subratlla Núria Pradas.

La protagonista està basada en dues animadores reals i pioneres: Mary Blair i Retta Scott. A més, hi apareixen altres personatges reals, com Art Babbitt, instigador de la vaga que va servir per aconseguir temes bàsics com la jornada de vuit hores.

La filla de Núria Pradas és animadora professional. “Fa un any va acabar la carrera. Ella em va dir «tu que sempre escrius sobre dones lluitadores, per què no ho fas sobre les animadores?», però jo no jo en sabia res”, i es va documentar abastament. “No l’hauria pogut escriure sense l’ajut de la meva filla, sobretot en temes tècnics... Li dec mig premi!”

Sobre si és una obra feminista, Pradas ho té clar. “És la història d’una dona que lluita pels seus drets i somnis, però no li posaria l’etiqueta de novel·la feminista”. En aquest sentit, Gemma Lienas va comentar: “La gent feminista tenim una mirada feminista, però la majoria d’obres s’haurien d’etiquetar de patriarcals i ningú ho fa. No cal posar cap etiqueta, en aquest sentit”. I hi va afegir que “com els bons vins, aquesta novel·la s’obre més a mesura que la vas llegint”.

Carles Casajuana va voler aportar que “l’obra té tres fils argumentals ben trenats: la història de l’època, la part sentimental de la protagonista i la part militant de la dona”.

El títol, Tota una vida per recordar, parteix d’un titular de premsa de quan van estrenar Blancaneu, que l’autora va llegir mentre es documentava. “Deia que es van trigar tres anys a fer-la, una hora a mirar-la i tota una vida a recordar-la”, detalla.

Quan després d’una seixantena llarga de títols infantils i juvenils, la filòloga i exprofessora Núria Pradas (Barcelona, 1954) va decidir apostar, també, per la literatura d’adults, va decidir que volia “escriure amb ulls de dona, ambientant les obres a Barcelona i en el segle XX... En aquest cas he saltat una de les premisses, és cert”.

Del primer títol escrit per al públic adult de manera conscient, La noia de la biblioteca (2014), han passat sis anys i tres obres més, Somnis a mida (2015), La pintora del barret de palla (2017) i L’aroma del temps (2018), abans de guanyar un dels premis més importants de la literatura catalana. Bona progressió, sens dubte. A més, contribueix a equilibrar mínimament la paritat del premi, encara lluny del 50%, perquè tot just és la dotzena premiada amb el Llull. D’homes, 28.