Legítima defensa

Simone de Beauvoir descriu a La convidada la relació que ella i Jean-Paul Sartre decidiren compartir amb una jove eslava durant dos anys. Un vincle emocional que, per a l’escriptora, esdevindria complex i violent, fins al punt de decidir alliberar-se’n en el darrer capítol (Legítima defensa), i assassinar-la. En iniciar-se els primers acords de La desnudez, una proposta poètica sobre el saber estimar-se de la Cia. Daniel Abreu, les paraules de Beauvoir entorn de l’amor, l’únic sentiment que introdueix la idea de l’altri, prenen un especial significat.

Una gran tela de seda negra cobreix el terra de l’escenari. Amb aquest element que actua a mode de presagi del desamor, el ballarí construeix amb un feix de fustes l’hàbitat, l’espai on arrecerar-se de l’embat del dolor. Tanmateix, els fonaments no han estat ben travats i la construcció trontolla fins a destruir-se.El ballarí és empès a la intempèrie on el cos pren consciència de la seva inherent feblesa. En aquell precís instant, ambdós intèrprets –Daniel Abreu i Dácil González– inicien un recorregut que viatja de la mort a l’amor i que troba, en els acords i les dissonàncies del moviment, un reeixit exercici visual.

De l’exhalació a la inhalació, de l’angoixa a l’exaltació, del fet de despullar-se i sentir la nuesa com una possibilitat de regeneració, d’introspecció i coneixement. Entre les dues coordenades de component psicològic (Daniel Abreu ha cursat estudis en psicologia i teràpia sistèmica), els ballarins travessen un trajecte que bascula entre la foscor i la llum. Un recorregut a la inversa, on els seus cossos s’estrenyen amb assonants moviments que, en avançar, es tornen afables, lleugers, propers. Així, mentre que la primera part esdevé una batalla on els intèrprets són sotmesos a un moviment d’estrès i fatiga, la segona es lliura a un joc de seducció i coneixement on la gestualitat es torna complaent, generosa, afable. Un relat d’oposats, on destaca la interpretació de Dácil González (Premio Nacional de Danza 2019 en la modalitat d’interpretació). L’execució d’Abreu (també Premio Nacional en la categoria de creació el 2014)està perfectament entrellaçada, i conté, tanmateix, una certa sobreactuació que impedeix en alguns moments la connexió amb la seva companya de ball. Amb tot, La desnudez és un treball teixit amb una acurada estètica i una ben travada exigència física.